Ahir piscina
avui oficina.
Quaranta anys essent públic d’un espectacle de cocodrils de zoo cutre. Butaques de colors. Pudor de bèstia. Música en vent metall d’Indiana Jones retirat. Siusplau, siguem amfibis i escolem-nos llefiscosos per sota la porta.
Volia marxar. No trobava la watermelon. Jajaja. Felicitats, nen.
Deberías tener caridad!
Astrud
Tinc el telèfon d’un rus a la llibreta on improvitzo, però no el truco. No dormo per por a que es repeteixi la tempesta elèctrica d’ahir, tan a prop de casa, tan contra mi i el meu cos suat donant voltes sobre un llit de soltera. No puc dormir quan penso que a la majoria de gent no la conec o que hi ha camaleons entre els meus llibres. Segur que n’hi ha un amb ulleres que recita l’Ulisses. Imbècil, no saps que James Joyce odiava expressar-se en qualsevol llengua? No puc dormir pensant en potes de taula massa curtes, que desequilibren i fan ballar els plats. Podrien posar-hi un paper doblegat catorze vegades. A sota. Un paper que marxaria amb el menor gest brusc dels qui hi esmorzen. Sento soroll de ratolins. O potser una peixera que vessa. Sento que la màniga del veí s’embruta de salsa quatro quesos a l’allargar-se per agafar pa. Sento una pedra al ronyó, un infart acostant-se, potser d’aquí setze anys ja serà aqui. Sento gent fora de lloc que sospita. Gent que apareix i pollastres malalts lluny de Turquia. No puc dormir perquè no entenc que la gent rica visqui a carrers que fan pudor, jo viuria lluny. I em pregunto si algú sap si els xandals del carrefour tenen rebaixa. No tinc pressa per existir, em sembla. Ara em fa mandra, enmig de la nit. Potser demà m’animo, si surt el sol i fa aire.
Pues nada de lo que habla
es él.
P. Auster
Però hi haurà Bach i un cub blanc no-decorat on escapar de les tempestes. A les parets escriuré que ja no viatjo perquè he arrencat de cada llibre l’entranya que em calia.
Nature, rien de toi ne m’émeut.
P. Verlaine
Tampoc hi haurà interminables viatges en tren per tristos paisatges polacs sense ciutats. Ni fotos sota el cel de Praga amenaçat de punxes. Ni visites als morts. Ni monuments. Ni estàtues. Ni llapissos comprats a museus on no cal fer cua. Ni pujar al llom dels lleons de Budapest.
En el diàleg poètic havia dit tot allò que havia hagut de callar en la conversa amb els homes.
S. Zweig
Aquest estiu no hi haurà davids ni perseus ni gelats italians que regalimen. Ni ponts sobre rius europeus. Ni cap sopar a La Martinica.
Sobretot ens cansem de les petjades.
Marc Romera
El preludi de la segona suite anglesa m’eleva del terra bullint de la terrassa. I em puja la sang dels genolls, als ulls. I gairebé ni puc somriure. Bach m’ha salvat de la por al marfil sintètic blanc i negre. I ara no puc desenganxar-m’hi.
Morir és un art, com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.
Sylvia Plath
Les tecles encara m’aterren. Penso en elles i se’m disol el dinar molt abans d’hora. Sé que m’esperen, que em criden amb les seves veus tontes transparents. I els pedals tampoc entenen tanta absència de pes i de carícia dura de planta del peu contorsionada. Però no puc, i somnio torradores de colors en cases de disseny, en cases despullades ultraminimal decorades pel Marc Jacobs, en cases de revista amb sostres blancs que et fan plorar. Em cargolo en un llençol robat d’avió, que encara conserva els logotips de fletxes blaves. Ordeno els llibres, faig playback, menjo pipes i em disolc. Em disolc cent vegades per segon perquè no tinc ous d’acostar-me a elles.
Ordenar els llibres et promou una pau interior quinze vegades superior a una classe de ioga para principiantes. Russos amb russos. Els americans. Kundera i Kafka. I el pobre Vila-Matas sol, sense ni un compatriota. Després m’assec, me’ls miro, l’ordre recte ultramodern. Cadascun al seu racó semietern. La progressió cromàtica. Gairebé puc sentir el mar.
No aconsegueixo llevar-me a l’hora, ni baixar al forn, ni ordenar la nevera. Compro peix congelat per no haver de parlar amb la peixetera i que em pregunti. Omplo el rentaplats. M’agrada la pastilla microbiòtica i heroïca amb una perla incrustada a dins. M’agrada l’olor monstruosament sabonífera. N’escapço una mica, la poso al forat. Tanco prémo sento com tremolen els plats amb l’arròs enganxat i la salsa sòlida que regalima a dins. No aconsegueixo trucar per demanar hora al metge. Tota la puta estona la música de Mozart en repeat i so enllaunat, música de Mozart tunejada per gent que espera al telèfon, per gent ignorada que vol demanar hora al metge. Involuntàriament i humiliant. No penso trucar més, estúpides revisions periòdiques. Tinc llibres nous. Tinc sol a fora. Tinc un piano.
