Todas las pinturas son espléndidas, pero ni una sola es perfecta.
T. Bernhard
Em tallo les ungles com si tingués un piano a l’abast. Potser encara m’ho crec. Empasso l’aire amb traves. Semblo més aviat patosa respirant.
La ju és a l’avió. Cap al glaç. Potser beu suc de poma en got de plàstic. Potser li han donat un coixí amb funda de belcro, rentable.
Les llums del mercat estan enceses. Hi ha gent dins. M’he de tallar les ungles, toquen el teclat, les lletres en quadrícula sense ordre, i es dobleguen, toves, no ho suporto. Apilo llibres a la tauleta auxiliar, cada cop més, molts més molts més dels que mai no podré llegir. Prémo amb les dents la llaga de la llengua per desviar momentàniament el dolor. Tan de bo pogués premsar tot allò que fa mal. El llapis va enfonsant-se dins el sofà. Aviat serà un d’aquells dies en que no en trobo cap. A vegades sento odi. Odi i culpa. Jugo amb la llaga enretirant-la. Ella torna al seu lloc. Em desvinculo de l’agost. I faig veure que ho faig perquè vull. Ploraria si no hi hagués ningú davant.
En mi recuerdo es siempre verano.
A. M. Homes
La meva moto no tira. Les sabates d’estiu a l’hivern. Les ulleres robades a l’avi. Schopenhauer. El reciclatge les metxes rosses el xarol. Purpurina als ulls mentre fem el cafè i parlem del cel. Sobrenoms. Llenguatge en codi. Cinema. Boines. El suc de taronja no m’agrada. Ni la gent. Guantánamo. Atasco papel. Copisteria tancada, són les tres. Vodka de garrafa. Gespa. Els pantalons ben amunt, ben amunt. L’Annie Hall els porta. Cabells curts que triguen vuit anys en tornar. Joies de tous samarretes del Bershka pentinats amb volum massa volum tontes. Platges buides. Curts. Roba feta servir anys enrera i tornada a fer servir. Infradotats. Exposicions. Espectacles. Montaigne. Serrell recollit serrell curt serrell llarg serrell recte serrell tort. Posa’t el casc. La rotonda no m’agrada. Els dijous no vinc. No nem? T’he fet un coment. Et faig un truc abans de sortir. Et pico. Estic a fora. He fet un iglú i hi quepo dins. Sobre el gel. Sobre el nord. La moto no tira. No tira. Duc tot això a la maleta. Pesa.
¿No es preferible creer que estamos aquí por equivocación?
Jean-Paul Sartre
Gira el cedé a una velocitat irrecuperable. Per molt que ara em posés a córrer, mai no l’atraparia. Mai. Els llibres no-comprats giren també, mostrant el llom dissenyat amb cura, la pèrdua de la possibilitat de sostenir-los al vespre, gira també dins d’ells. Giren els passejants agafats de la mà i giren els personatges de Sartre, intravenosos. La noia de les sabates d’estrelles, esgotades a la botiga, malparida. Gira l’estiu descontenint-se, lamentant-se, atropellant les últimes mentideres tardes de nosa i res més. Em giro d’esquena a la realitat que s’acosta. Faig veure que no sé que tot se m’escapa. Que tot s’està escapant. Aquest mal de cap és la por.
Dic que vull ser la Kate Moss. Però en realitat vull ser un Kandinsky.
I sóc un poll.
Me gusta creer que Goya pintó para mí solo, que Gogol y Goethe escribieron para mí solo, que Bach compuso para mí solo.
Reger
Dubrovnik se’m perd. I el mar sense obstacles es taca. Però no és llibertat! És només aigua que dóna la volta i mulla Itàlia. Els meus dits patosos recorren tous la Sarabanda o espolso la neu incrustada a les roques. Si escolto Sing it again faig esses amb el cotxe. Tot això em sembla ja haver-ho dit.
¡Ai Vañka se ha ido a Píter,
no le voy a esperar!
Popular Russa
Tothom fa turisme. Jo creuo el carrer.
Jo sóc un peix, ho sé de fa molt temps.
Lliris
Em creuo amb aquestes noies amb enlloc de cames, pals. Ultraboniques. Que et fan empetitir quan et miren. Ni les odio ni no. Prefereixo evitar-les. La rentadora ha arribat liciada i l’hem tornat. Fins demà no tindrem minivoltes. Paraules com avaluació o mitjana em maregen, per això deixo els apunts i em tiro a l’aigua. Les escates respiren. Sobretot les més amagades. Les de sota la carn. Després torno. Acumulo frases mentre vaig cap a casa. Que és com anar cap enlloc. M’agrada el soroll que fan les tisores a l’obrir-se.
