I pienso en las palabras del poeta: de la vida me acuerdo. Pero dónde está.
E. Vila-Matas
El serrell de costat com dient: oblida’m, no insisteixis, fa humitat. Sortir de casa i dirigir-se al lloc del passeig. Arribar. Començar el passeig. Seguir sol. Comptar els passos. Mirar el mar. No trobar un punt de concentració. Sempre l’estar sol davant qualsevol altre pensament. Cap inspiració més que aquesta melanconia injustificada del sol. De l’abandonat. De l’oblidat. De l’autista. De l’invisible. De l’inexistent. Del foll. Del sol. Del sol. Del sol.
Sona: Man is the baby, Antony.
dime cuando tu vendrás,
say me cuando cuandooooooooooo
què tal bullofa?
Eh ensaïmada
he tornat a sa terra.
M’has portat algo, no?
Juas.
Mañana què?
Ens fem una abraçada amb la ju-livert?