i’m in a rothkovic paint

Hi ha gent que adora els pòmuls de les nines. Els acaricien i els aixafen i la nina treu aire per un forat petit que té al cap, amagat sota cabells sintètics decolorats d’un groc casi rosa. I un tícket de dues amanides i pinya i síndria en safata rodona de plàstic. I un iogurt amb muesli que es barreja i regalima pels costats i taca la taula. Un cap modigliani inclinat. Dolç i absent a la vegada. És que no té ulls. Dies rodons sense distància. I un saler nou. No crec que tot plegat sigui fer més bebés i dur-los en cotxets amb amortiguadors i peces plegables. Passejar-los amb d’altres. Fer-los callar quan plorin. El mòbil una mica descarregat. Cables enredats com pestanyes. Peus que rebutgen els mitjons amb llaç. Mans sota mantes d’avió. I Kandinsky que no vé. El meu tiet de Granada busca rothkovic al google. Diu que no surt res del pintor aquest que dic que és el meu pare. Diu que a rothkovic només surto jo. És que se’l va tallar el nom. Se’l va tallar. No com altres que van capgirar-se’l. Espero que em truquis mentre menjo boles de xocolata amb galeta dins.

Amb un mac pots fer-te fotos capulles mentre posteges. Que brutal, no?