¿A dónde puedo volar para no estar triste, querido?
Allen Ginsberg
Ahir vaig sortir al carrer amb els ulls com unes patates després de plorar tota la nit per culpa de La delgada línea roja. Tinc poques coses a dir. Potser justificar que els poetes nord-americans fan que el Dostoievski se m’allargui interminablement. Tot i així, queda poca Rússia i, un cop el tanqui, no em quedarà més remei que obrir els apunts del Justo. Quina vomitada. Sort que avui no és un diumenge de veritat. Sort que avui, després d’esmorzar, has ballat amb mi una cançó de l’Antony.
També cantes. Jo entono millor.
Em fa mal el coll de fer el vibrato.