Les llums del mercat estan enceses. Hi ha gent dins. M’he de tallar les ungles, toquen el teclat, les lletres en quadrícula sense ordre, i es dobleguen, toves, no ho suporto. Apilo llibres a la tauleta auxiliar, cada cop més, molts més molts més dels que mai no podré llegir. Prémo amb les dents la llaga de la llengua per desviar momentàniament el dolor. Tan de bo pogués premsar tot allò que fa mal. El llapis va enfonsant-se dins el sofà. Aviat serà un d’aquells dies en que no en trobo cap. A vegades sento odi. Odi i culpa. Jugo amb la llaga enretirant-la. Ella torna al seu lloc. Em desvinculo de l’agost. I faig veure que ho faig perquè vull. Ploraria si no hi hagués ningú davant.
