En ple agost, tinc taquicàrdies a les nits. No puc sortir. Espero que portin la rentadora nova en un paquet amb llaç. Espero impacient: aviat podré observar la seva cadència en minicercles. Per celebrar-ho, potser ballem, o sortim als barris alts a espiar pisos que envegem, o anem a gastar-nos el sou en decoració per a la llar a la botiga que liquiden. Si no ens miren, podem robar la smeg vermella i passar-nos la tarda omplint-la.
A vegades penso en la mort i prou. Altres, em sorprenc: com puc alimentar-me de tant petroli? Altres, recolzo el cap adolorit i simplement escolto el silenci-nevera.
Homenatge kitsch a Carroll.
¿A dónde puedo volar para no estar triste, querido?
Allen Ginsberg
Ahir vaig sortir al carrer amb els ulls com unes patates després de plorar tota la nit per culpa de La delgada línea roja. Tinc poques coses a dir. Potser justificar que els poetes nord-americans fan que el Dostoievski se m’allargui interminablement. Tot i així, queda poca Rússia i, un cop el tanqui, no em quedarà més remei que obrir els apunts del Justo. Quina vomitada. Sort que avui no és un diumenge de veritat. Sort que avui, després d’esmorzar, has ballat amb mi una cançó de l’Antony.
i ell mateix es compta
en tot el que exclou
P. Auster
El primer dia de sol he fugit de la platja. He avançat tots els camions. He aparcat davant de casa. He comprat fructis hidra-liso per lluitar contra la humitat.
No creas a la muchedumbre vana y embustera.
N. A. Nekrásov
Tinc la boca seca. Em poso la bufanda i surto a patinar a Rússia. La paraula ferida és transitòria.
-T’alegres de veure’m?
-No, tinc fred.
-Però també t’alegres de veure’m.
-Que et callis.
Felicitats Martins. De pas.
Me gustaría que fuera hora de irse a la cama, Hal, y que todo hubiera ido bien.
Sir John
Segurament una cadira és un moble. Em passa la corrent amb els carros del súper. Segurament ara faré la maleta com si me n’anés de viatge en submarí. No sé encara quin poeta llegiré. Potser cap. Em poso crema. Crema extraolorosa. M’empastifo les cames. Després espero. Espero el moment. Espero l’inici.
Hi ha gent que adora els pòmuls de les nines. Els acaricien i els aixafen i la nina treu aire per un forat petit que té al cap, amagat sota cabells sintètics decolorats d’un groc casi rosa. I un tícket de dues amanides i pinya i síndria en safata rodona de plàstic. I un iogurt amb muesli que es barreja i regalima pels costats i taca la taula. Un cap modigliani inclinat. Dolç i absent a la vegada. És que no té ulls. Dies rodons sense distància. I un saler nou. No crec que tot plegat sigui fer més bebés i dur-los en cotxets amb amortiguadors i peces plegables. Passejar-los amb d’altres. Fer-los callar quan plorin. El mòbil una mica descarregat. Cables enredats com pestanyes. Peus que rebutgen els mitjons amb llaç. Mans sota mantes d’avió. I Kandinsky que no vé. El meu tiet de Granada busca rothkovic al google. Diu que no surt res del pintor aquest que dic que és el meu pare. Diu que a rothkovic només surto jo. És que se’l va tallar el nom. Se’l va tallar. No com altres que van capgirar-se’l. Espero que em truquis mentre menjo boles de xocolata amb galeta dins.
Amb un mac pots fer-te fotos capulles mentre posteges. Que brutal, no?
Baixar de l’autobús. Córrer amb passos curts. Entrar en silenci al teu pis. Fer-te petons als turmells per darrera.
Alguna inutilitat perversa se m’apropia. Sempre he sigut una inútil dissimulant, sobrevivint, sense esperar. Passa un transatlàntic. Potser és el meu transatlàntic.
Potser duu els meus peixos.
Els meus calamars.
La meva pau.
Les barques són tombes que es gronxen damunt del plàcton.
