Something better than this
someplace i’d like to go
Beck
El macbook no vé. Els de les promeses no em truquen. Crec que me’n vaig de vacances i no aviso.
Dues possibilitats: fer-se infinitament petit o ser-ho.
F. Kafka
Quartets de Haydn per engrandir-me.
Richard Strauss, per fer-me puça, microbi, invertebrat virus exigu.
Un De Chirico no és més desolat que el meu pati. Ni un Van Gogh més de mentida, més alienat.
El que et torna boig no és llegir. És que mentre llegeixes t’assalti un pensament, per exemple, la intimitat dels mitjons. O per què a Polònia, on no hi ha ciutat, no hi ha res. Allargo el braç, abans d’extendre-hi les formigues.
La rothkovic ja no menja caps. Ara enyora.
Ningú sap què li ha agafat a la família amb l’hosteleria.
Em fa gràcia que encara existeixi: Gent que utilitza el Paint.
Em corprèn que encara existeixi: La néta de Franco en versió tv.
M’entristeix que ja no existeixi: El Sergi Mas de La Cosa Nostra.
Per fi el Rothko americà es mostra.
Ignoro si existe algo más que no sean la vida y la literatura. La vida no interesa. No sé quién dijo que era para los criados.
E. Vila-Matas
Odio aquesta ferida a la boca. Cada cop que se’m fa crosta, no puc més que arrencar-me-la amb petites excavacions d’un dit. I torna a estar tova, supurant, oberta i seductora a la infecció. Llaga bíblica. Diumenge. El veí escolta hits mozartians, segurament va fer la col·lecció que regalava el diari.
He aquí un lugar de descontento.
T. S. Eliot
Ja us ho he dit, que el llegiria. Avui el duré a sobre tot el dia i tallaré les converses per dir que em sento incapaç de separar-me’n. M’allargo com un brancusi. Em sento art contemporani.
No havia ni cregut en un cel tan blau. O en estrenar una jaqueta de xandal. O en parar-se a pensar el fred. Adoro un dia així: està idealment concebut per beure suc de préssec i llegir T.S. Eliot a crits.
M’he tornat a tallar el cabell dins la banyera. Tot ple de pèls. Avui potser Prokofiev. Potser jo. Potser un Rothko-sang.
