Com de penós és el present quan el que ha de passar és tan lent i tan sorpresa. Estic envasada al buit com el pernil. O com els dàtils amb beicon dels que ja vénen fets. O com els ninus que vénen lligats a la caixa amb els filferros del pa bimbo. Les mans, els peus, els genolls també. Que algú em compri.
Amb mi, el meu germà de Rússia. Que es queixa que no surt.
Así, toda la gente lee hoy todo volando, lo leen todo y no conocen nada.
T. Bernhard
Ni jo sé què fer. Només sec aquí i espero. Tot es fa pregar tant. Fa dies que no canto Cambio de idea com fèiem davant la casa de John Lennon.
Em fa nosa ser aquí
i sentir-me absent.
Avui fa 8 anys que tinc això. Aquesta petita substància vital.
No és que vulgui estar fora
és que no tinc la clau de cap porta.
Si vos, al fin, durmieras,
soñarías que la sangre es blanca.
E. Dobry
Tinc el compte del banc en números vermells. El rú diu que queda bohemi.
He comprat valerianes. Aquesta nit cap assasí en serie em tocarà les pilotes. Apareix a la cuina obrint la nevera, és calb, jo li clavo setze o disset vegades la punxa de la planxa a l’ull. Ni s’immuta. L’empenyo cap al safareig fins que es torna de la mida d’un lego i cau pel forat del pati interior però queda penjat d’un fil d’estendre i jo sé que pot tornar, que té la possibilitat de tornar, i la por m’aterra. Bufo perquè acabi de caure, llenço pinces de colors de les que es gronxen dins el cistellet groc. Em desperto suant. Aquesta nit ja no, estimat subconscient contorsionat paranoic. Aquesta nit et calles.
Em droga una son freda, de setembre mal acostumat, d’horari que torna antinaturalment. Els malsons se succeeixen, tallant la nit a trossos, a tracks desafortunats d’odiosos superventas. Faig petar els maxil·lars durant una estona al sofà. Després em vesteixo, surto i camino en línia recta. Fins a Manhattan. Em compro un iman d’I love NY pel microones. Walt Whitman passa en helicòpter.
lerelelé lelé
leré lerel·le lere lelé
I a mi què que s’hagi mort el cazacocodrilos aquest, no és més que un torero modern. El ventilador és una mica com la terra. No només gira sobre sí mateix sinó que la seva totalitat gira també sobre un eix extern superior. Tindrà pol nord i sud? Aquest curs estreno paraigua i paperera, penso, i he de fer venir l’afinador, i assajar al passadís el caminar amb tacons per la propera boda. El portàtil em crema les cames fins deixar-me una marca rosa ovalada a les cuixes. Fastigós. I no, jo no giro al voltant de res. Jo sóc més de caiguda lliure. Des de dalt de l’armari. Tipu asteroide.
O glaube, mein Herz, o glaube,
es geht dir nichts verloren!
G. Mahler
Els ulls em pesen d’insomni. I em pesen els braços. L’ampolla deixada a terra ha fet un bassal. Fa calor. No tinc síndria. Ni res.
Sóc un gripau.
I tu un núvol zumosol dels que caminen. Dels que m’encanten.
