El poble s’obsessiona pels bolets i a mi em guanyen tots els virus, aranyes mutants, cucs-papallona de l’armari de l’arròs. Les meves defenses fan vaga perquè llegeixo Dirección de centros educativos enlloc de Mestres Antics. I demà ja no podem riure dels mítings ni imitar el Montilla al sofà.
Estaria bé aquesta lleugeresa, aquest anar de negre, aquest abús passiu de poder. Aquesta sobreactuació. Aquest no ser-hi.
-¿Qué hay para cenar? -preguntó un exigente Bernd desde el sofá.
-La muerte. -dijo ella.
E. Vila-Matas
Avui Paul Auster és un superventas i Antònia Font un grup que queda bé escoltar. Enyoro la marginalitat.
Canichisme. Sé que esperaveu el seu retorn.
Guio la gent que es perd per la línia ferroviària subterrània o que no sap tractar amb les màquines que parlen. I sota terra fa calor. Avui m’han tret sang, i no he plorat mentre l’agulla xuclava.
y los veinticuatro pasos que he de dar, al morir.
P. Celan
Encara a vegades imagino que me voy, però ara a llocs més bilingües. Més fràgils. Més estrets. Més d’ultraesquerra.
Beau ciel, vrai ciel,
regarde-moi qui change!
P. Valery
Intento ser críptica. Però tothom m’endevina. La sinusitis m’inflama els pòmuls. Hi ha una acumulació estalactítica de catàstrofes en aquest sostre. No em dóna la gana ni de sintetitzar, ni de fer cas als mapes.
Divendres mentre cantava el Matthias Goerne, vaig pensar que potser sí que podia creure en alguna cosa. O potser justament en cap. Jo mateixa em vaig fer un liu mentre plorava. L’endemà menjava patates ondulades directament de la bossa espatarrada al sofà i movia el cap amb la pulsació invariable de Think i’m in love.
The Information i la seva portada As you like it.
M’han preguntat què sóc.
He respost minimalista.
Aquest és el típic post on un es desfoga fent sentir als altres la pròpia desolació. Fent-se el pessimista i el víctima. Fent-se el pedant torturat lector de Doctor Faustus. Se m’enrefoten els currículums i els ti-ti-ta ti-ti-ta-ta. Se m’enfot la fononímia. Se m’enfot desafinar. Només vull que sigui demà i que comenci el Mahler. Immobilitzar-me dins la cadira de vellut. Que el meu germà renegui mig cridant que el Liceu és per Verdi i Bizet. Com sempre que algú canta en alemany.
Em quedo cega. I tremolo. Tot alhora. És estiu? Vaig a ajustes. Pujo el volum de llamada entrante al màxim. Obro els armaris i oloro.
