Aquest és el típic post on un es desfoga fent sentir als altres la pròpia desolació. Fent-se el pessimista i el víctima. Fent-se el pedant torturat lector de Doctor Faustus. Se m’enrefoten els currículums i els ti-ti-ta ti-ti-ta-ta. Se m’enfot la fononímia. Se m’enfot desafinar. Només vull que sigui demà i que comenci el Mahler. Immobilitzar-me dins la cadira de vellut. Que el meu germà renegui mig cridant que el Liceu és per Verdi i Bizet. Com sempre que algú canta en alemany.
