Blanc neu del Tíbet. Blanc esperma. Blanc espuma. Blanc rei blanc. Blanc núvol. Blanc paret. Blanc incòmode. Blanc ungla. Blanc sofà. Blanc llacuna.
Blanc apple recent nascut.
A vegades em sembla necessitar aquell nihilisme de poder-me tancar a aporrejar Scarlatti, mentre a fora hi havia mort i nens sense escolaritzar. El fred als dits al baixar de la moto pot ser una mena de metadona.
(2002)
Un rap?
un rap?
un rap és un peix.
Ossifar
Tenim un profe antisèptic. És sosu, però l’estimem. La Irene es camufla la purpurina de la samarreta rosa xiclet amb ponis alats que vaig portar-li de la gran ciutat, però només quan entra algú amb qualitat estètica a l’aula xunga de deportats socis de l’abacus on estem, on rendim homenatge a un tal Sòcrates. Nosaltres matxacant-nos sobre l’ètica d’educar i els fills de puta de Telefònica profanant l’únic terreny verge que els quedava per estafar-nos: nens microscòpics que truquen a son pare d’una habitació a una altra. Però de què aneu, pallassos!
Aprenem d’altres, siusplau.
La pell la tinc com eriçable, reactiva, com si no fos meva. Faig dossiers pels nens amb partitures mal fotocopiades. Els llibres sempre són més grans que un dinaquatre i sobressurten de la màquina. Menjo torrades i arròs. I mandra. Berg sí, Schoenberg sí. Però tothom passa de Webern.
Deixo el sabó de la dutxa al lloc perfecte en el que ha d’existir per no relliscar. Tanmateix, no trobo la corba més estable de la banyera on viure.
I además, ¿cómo quereis que os llamemos?
“señor y señora” no me hagas reír!
Les cançons d’Astrud es veu que no van ser efectives. Tot el contrari de El pan que habla.
Gairebé ningú sap que Schubert, a vegades, és com si el cel s’obrís. Aquelles iaies tampoc. He marxat molt i he arribat a tot arreu. He cantat a plens pulmons dins el cotxe mentre els vidres s’entelaven. Tot els altres venien de cara. Després de triar alguna frase d’Edgardo Dobry, dormiré i somniaré en el paisatge aterrador de Constantí. Mañana te cuento.
