Els meus nebots em demanen que els canti Bamboo abans d’adormir-se. El dvd del Kissin ja està ratllat de tan plorar-hi a sobre. Avui se m’ha calat el cotxe al mig del peatge, rollo ridícul. Tot plegat són matemàtiques proustianes. Lentes. Una agredolçura intermitent espasmòdica. Semivolguda.
I, mentrestant,
qui us paga,
doncs,
la psico-
anàlisi?
Ll. Urpinell
Parlo als desconeguts de les meves ciutats. No li veig el sentit a menjar-se la neu que ha quedat a la barana.
Odio les dones que aprofiten el viatge en tren per ordenar-se el bolso. I comencen a treure clínex usats i mirallets i tíquets de zona blava. Envaeixen la intimitat que els hi desitjo. El meu poble era absolutament silenciós, i la ciutat m’ignora per fi, com sempre havia desitjat. He caminat massa quilòmetres. Ara prenc cafè. Una mica més de fred, i em caso amb l’avui.
Al prestatge, els llibres de poesia es van menjant els d’art. Tristesa guanya a Bellesa. O són la mateixa cosa.
¡Hórrida es esta noche
como mi destino!
(Cae un rayo)
Edgardo
Potser em poso una bossa de l’Alcampo al cap i us acabo recitant algo. Ho he sigut tot i ara vull tornar a canviar. Però no em queda res per ser. Quan s’acaben els dimarts, algú hauria d’abraçar-me.
Un nen de 8 anys m’ha dit idiota. S’ha fet un silenci. Jo no he pensat en Dostoievski ni res. He parlat amb sa mare a la sortida i blablabla. Què llarg se m’està fent el novembre. Cagun tot.
Tinc por, tanta por del talp-guardià.
C. Milosz
Per sortir sempre he de pagar. El peatge o la puta tedeu. La gasolina o els taxis.
Sr. Maurice Blanchot: la desaparició no és gratis, i això no m’ho va dir.
Et parlo callant, com el núvol o l’arbre.
C. Milosz
Avui he sortit a comprar gomets i corda. I he acabat comprant aquest llibre de l’home nascut a Vílnius. Va morir a Cracòvia, on ens vam fer fotos imitant l’estàtua d’Adam Mickiewicz. Vam caminar entre el Bàltic i l’Adriàtic durant 20 dies. Aquest teclat no té lletres polaques. A la merda.
Opatija.
Admeto ser repetició. I admeto avorrir. Però el mar únicament va enrera i torna. Vull estancar-me aquí, entre això tan vell que ja té caspa. Jo què sé. Res del que és nou no m’esquerda.
La veu que em torna l’eco
ja no és la meva.
P. Auster
Algunes nits, ell em llegeix els versos que m’han fet així. Blanca per dins i impressionable. Les lletres m’arrelen al forat del terra, fet per la inesgotable brutal excavadora amb so de tallagespa. I les més perfectes me les sé i podem recitar-les a l’uníson. El veí que ens sent no sap que tot va començar així.
