i’m in a rothkovic paint

La meva mare no entén que em dediqui a l’educació amb els tacos que dic. Sempre he sigut malparladora. Un senyor de Begues em truca per un concert, cinquantamil anys després de proposar-me’l. Ara no sé com dir-li que és tard, que ja sóc un Bartleby en versió original piano. Em barallo amb camions els dimarts i els dijous, els altres jorns viatjo en tren i transbordejo arrossegant-me pels túnels sense aire del metro. Menjo dos vitalínies de meló al dia. Del d’avui encara tinc la cullera a la bossa, trista i enganxosa segurament, entre els deures sense corregir d’un nen esquizofrènic que es passa la totalitat de la classe patinant pel passadís completament fora de sí i d’algunes nenes que es flipen pels bolígrafs de colors i purpurina. M’agradaria tornar a un Vila-Matas com si no l’hagués llegit mai. O descobrir per primer cop Desaparicions i llegir-lo de nou cada dissabte nit a Opatija. O tornar a escriure tipu Hölderlin barato com als disset anys. O agitar el cap creient-me el nou dels Lemonheads, que mai em graves. O sopar-te els pòmuls.