Sempre els mateixos anuncis en póster. Les mateixes pel·lícules de multicine. Les mateixes noies amb piercings. Les mateixes ungles llargues al seient de davant. Les mateixes preguntes. Aquest tren para a Gràcia? Tens foc? Fins quan no t’adonaràs de Matrix? La gent torna llegint el diari (legionarios en el Líbano) i calla. No hi ha sortida en aquesta estació. No sé en què penses. Ja m’has oblidat? Amb què t’has rentat el cabell avui? Quan arribi, soparé el que m’hagin deixat sota el plat de sopa girat. No em queixaré si està fred. Em truquen i no ets tu. Una italiana al meu costat parla ràpid. Si tanco els ulls puc imaginar perfectament que sóc a l’aeroport camí de Portobello, per exemple. M’adormo.
