Fins i tot tu, fins i tot tu oblidaràs
aquest despreciat marbre.
Edgardo
El pitjor de la plorera pública són els mocs que regalimen. I la cara de gilipolles que fas a l’obrir-se els llums. Absolutament impagables, aquesta veu i aquest megadrama.
El forat de l’ascensor ja és força gros, però no paren de perforar i es fan esquerdes. Sobretot per dins. Esquerdes com Litvinenko. Puto Putin.
Això no és Lenningrad, és Bangkok tour-operator.
Habla -
pero no separes el no del sí.
P. Celan
Aparco. Miro des del cotxe les cases monòtones idèntiques, habitades per famílies amb tendència a l’aïllament. No sé què hi fan a dins. Tinc por del gas.
Weiner.
Si la vida me da palo yo la voy a soportar
si la vida me da palo yo la voy a espabilar.
Mano Negra
A les 8h sóc estudiant. A les 14h, professor. A les 17h, educador social. A les 20h, pianista. A les 00h, blogger. Els caps de setmana, pedra calcària. El riu m’erosiona. Amb els anys, qui sap, potser surto a les revistes. Als anuncis d’antes i después.
Penso en el retrassat amb pare gran que el pentina, a l’estació. O en la gent que dorm sobre els cactus. O potser en com demà ballaré Donizetti sobre la mol·lècula traïdora que és divendres-nit. O en el meu futur no-fill Teo. En qualsevol cosa menys en els camions que avancen sense mirar-me. En les taquicàrdies. En qualsevol cosa menys en les meves múltiples bifurcacions amorfes. Kafkianes, si hi arriben.
Per si no estava prou emmerdada fins el nas, me’n vaig a buscar-me més feina a una part de la ciutat de les que s’esfondren. Si no torno a escriure a aquest blog mai més, preocupeu-vos, serà que encara busco on aparcar. M’invento que el món em necessita. I al mac, m’hi he posat icones del Doraemon.
De todo lo que nos hace sufrir, nada tanto como la decepción nos produce la sensación de que alcanzamos por fin lo Verdadero.
E. M. Cioran
Si ara em fessin expressar, potser només vomitaria sang.
Em fa plorar el dolor de les coses inacabades. I el dolor de començar. I el morir de la lletra. Faig fotos a les cases dels altres i escullo el pitjor moment per insultar. Encara no m’he aclarat amb la meva agenda. Encara no sé quan parlo amb una mare de nen prodigi, amb un regidor d’ajuntament, amb un eminent doctorat o amb el vigilant del pàrquing. Encara no sé quan sóc una cosa i no una altra. I m’he vestit de negre. No sé si per tot allò de la negació.
M’he perdut pels carrers de sempre. He entrat a un bar de fumadors. Els pantalons nous destenyeixen. He trucat a 349 persones per telèfon. Ningú vol recitar-me.
Gravaria aquest soroll infernal en minidisc i us el penjaria aquí perquè poguessiu gaudir-ne. A vegades a ràfegues. A vegades continu insuportable. És tan terrible. I a més, tot està cobert d’una pols blanca tipu maquillatge per pàl·lides. Socors. A Koh Samui no hi ha vols baratos.
