La vida ordinària també és de naturalesa utòpica.
R. Musil
Aquest cap de setmana he dit guarra a una noia que ha escopit a terra. També he collit olives dalt d’una escala. I sí, pesats, m’he comprat un Bolaño.
La meva mare no entén que em dediqui a l’educació amb els tacos que dic. Sempre he sigut malparladora. Un senyor de Begues em truca per un concert, cinquantamil anys després de proposar-me’l. Ara no sé com dir-li que és tard, que ja sóc un Bartleby en versió original piano. Em barallo amb camions els dimarts i els dijous, els altres jorns viatjo en tren i transbordejo arrossegant-me pels túnels sense aire del metro. Menjo dos vitalínies de meló al dia. Del d’avui encara tinc la cullera a la bossa, trista i enganxosa segurament, entre els deures sense corregir d’un nen esquizofrènic que es passa la totalitat de la classe patinant pel passadís completament fora de sí i d’algunes nenes que es flipen pels bolígrafs de colors i purpurina. M’agradaria tornar a un Vila-Matas com si no l’hagués llegit mai. O descobrir per primer cop Desaparicions i llegir-lo de nou cada dissabte nit a Opatija. O tornar a escriure tipu Hölderlin barato com als disset anys. O agitar el cap creient-me el nou dels Lemonheads, que mai em graves. O sopar-te els pòmuls.
Tinc massa feina. I un muscle del braç catatònic que es belluga sol amb independència de les meves ordres. A més, a casa, uns homes tiren una paret a terra. Així no hi ha qui s’inspiri.
Ara puc patinar, amb mitjons.
