Em trec els pantalons de pijama a les cinc. Surto a comprar un enciam però es veu que és diumenge. Han posat reixes. Potser miro Mystic River, ploro una estona, m’adormo i em llevo l’endemà amb el nas adolorit de mocs. A casa meva, hagués tingut els peus calents. Però aquí estic bé. Només enyoro poder agafar un llibre a l’atzar i obrir-lo per un dels doblecs a les cantonades. I les portades sòbries de la Deutsch, amb els intèrprets tímidament asseguts i els somriures insípids forçats plens de decadència i hores soles. Només enyoro la transparència de Haydn o la incontenció d’algun lied esclafant-me contra el terra i fent-me fer tombarelles sense sentit per l’habitació amb el pestell tancat. Passaré el primer cap d’any en casa aliena. Però amb la mateixa solitud volguda i el mateix silenci il·limitat de quan està a punt de passar el Yakutake.
Y si no por qué cantamos la misma canción
y si no por qué nos confunden a los dos.
Em dius si recordo com va ofegar-me el Número 13 White, Red on Yellow. El so de l’aire buit. Tot allò perdut dins el groc condensat. Tot allò que era meu. Ara tu ets a franges. Tu ets el mar de peixos triturats i plàcton-purpurina. Tu ets el res i el tot sense emmarcar. L’intitulat. El fons del fons de la sortida. El per fi. El podré caminar. El bonustrack després de cent-cinquanta-mil minuts de silenci. No tens pastís perquè hem decidit no celebrar. Però a mi se’m fa insuportable tant minimalisme. Potser baixo al carrefour a per uns mistos i unes espelmes en forma de Pluto.
Oh I’m sorry, Sylvia!
Pulp
Mai camino d’esquena. Detesto recordar. Tinc fred als ulls i la gent ja comença a preguntar allò de cap d’any. Però ja no m’importa, com quan el formatge ratllat dins la sopa es torna un boomer gegant infinit que podries estirar d’un país a l’altre.
Abans em sabia de memòria els símbols de la iconografia cristiana i entrava a les esglésies a reconèixer els sants. Jo què sé. M’entretenia. A Cracòvia em vaig trobar amb un sostre blau ple d’estrelles que embobaven. Ara adoro els mobles, les ciutats i els lloms de cedé. No sé què té a veure tot això amb Herodes.
No m’agraden els gratacels de la Diagonal, ni les cases unifamiliars de les afores amb zona ajardinada. Jo vull viure al Guggenheim. Ahir em vaig comprar l’Ulises i un pack de mitjons de tons blaus.
Sento immobilitat. Sento que perdo. Sento que només estimo el meu casio amb llumeta verda que no il·lumina i els clínex quadrats amb olor a mel. Sento que cada dia omplo més la bossa i camino torta. Sento que la veu em marxa quan em toca respondre. I que el públic fa soroll mentre jo crido afònica, escanyant-me, un vals norueg. Sento que la tremolor s’aboca imparable quan m’oloro el canell on m’he ruixat d’estranquis la teva colònia a una macroperfumeria on sonaven nadales. Ningú m’ha vist, segurament.
Los días intermedios se pudren,
consumen su sustancia.
J. Ashbery
Lamentablement, tot és consciència en mi. Mai un moment de pau.
He constatat que com més visc, menys tinc a dir. Una de les ampolles del lot de nadal ha baixat rodolant el carrer i s’ha trencat sota un cotxe.
Felices fiestas a tots.
