Sento immobilitat. Sento que perdo. Sento que només estimo el meu casio amb llumeta verda que no il·lumina i els clínex quadrats amb olor a mel. Sento que cada dia omplo més la bossa i camino torta. Sento que la veu em marxa quan em toca respondre. I que el públic fa soroll mentre jo crido afònica, escanyant-me, un vals norueg. Sento que la tremolor s’aboca imparable quan m’oloro el canell on m’he ruixat d’estranquis la teva colònia a una macroperfumeria on sonaven nadales. Ningú m’ha vist, segurament.
Jo sí.
M’espies o què!