Vull que s’acabi. Com és possible no poder arrelar-se enlloc més que als objectes? A l’estiu no tenia internet. Però sí raspalls i uns leggins per sota els genolls que ara em semblen horteres. Passen nens regalimant suor empapats. La pell brillant-los com la dels peixos.
Tratad de crecer derechos y la vida os doblegará.
G.K. Chesterton
Encara em costa acceptar les cases sense pestell a les habitacions. Normalment somnio que n’hi ha però no funcionen. Que són d’una textura-xiclet. Aquest sol filtrat entre els núvols en plan veritat divina, em fa pensar en Stravinsky prenent-se un cafè sobre un hule de flors. A vegades dubto de si rapar-me el cap i anar-me’n a viure a l’Àfrica.
Vull saber cap on va l’instant de la fascinació
per sobre de quin cel, pel fons de quin abisme.
C. Milosz
Divendres, a la butxaca de l’abric, tenia un cotxe mutant que vaig expropiar a un nen adoptat. Em queden 17 informes a fer i encara no he tret la roba bruta de la bossa. Per no parlar del tedi del diumenge i el pànic setmanal, potser seria millor callar. Per poder seguir, potser seria millor mutilar-se tot allò que segrega. Sobretot els ulls.
Últimament els posts em surten curts. Com si només pogués vomitar a petits rotets agro-amargs, d’aquells que t’obliguen a baixar a la nevera a per un tros de xocolata. Avui he rebut la meva primera carta a casa com a Rothkovic. Això vol dir que hi ha hagut algú que s’ho ha tragat. Pofres. Tinc un noi al curs d’inserció laboral que es diu Armando, pesa mil nou-cents quilos a lo ample i vol ser jugador de bàsquet professional. Un dels meus alumnes jubilats ha fet el power point d’una excursió que va fer amb la dona a Marinador.
Enyoro els pollocks gegants. I sóc jo, el meu propi hivern. Ho trec. Ho extrec. Ja no em passo la vida evitant.
No estic esgotada. Estic destruïda. No sé què és la Proteïna C Reactiva, però puteja segur.
M’he fet un colacao. Si els grumolls no s’han desfet bé, em pugen pel nas i em fan tossir. Amb el sacseig de la tos, m’ho tiro tot per sobre. Si es fan equips em demano capitana així t’escullo.
Jo voldria ser frívola i escoltar els grups indies i dur el serrell de costat. Però em llevo preocupada per si Schostakovic duia descansos per caminar sobre la neu. I molts cops ploro. Hi ha un cel paral·lel, i em sembla que és on em posaré. De joveneta llegia Hermann Hesse i m’agradava el fútbol.
Recito: tú-eres-eso-tú. Tu ets. Jo només estic aquí. Vaig a sopars a cases on hi ha rothkos, així em crec que l’aquí és sempre el mateix.
