i’m in a rothkovic paint

El objeto es a veces una trampa para el espíritu.
V. Kandinsky

Desquartitzant ceba, gairebé em tallo un tros de dit gros. Hagués sigut una excusa perfecta per vendre el piano en plan Malaguanyat i fer-me dissenyadora d’interiors o estalactítica portera. Però el ganivet no era prou afilat i he seguit bullint la pasta i coent bacon. No he llegit res en anys. I ara reconstrueixo hits d’èpoques concertístiques millors. I elles, peces mozartianes inacabables i perfectes, Brahms expressionistes fregant l’abstracció paranoica Kokoschkiana, Heckeliana, la foscor d’Otto Dix, em turmenten. La casa embolicada en plàstics antitèrmics i amb la marca dels mitjons sobre la pols em fa fora, em qüestiona, m’agredeix la nit. Ningú em vol aquí. Crec que sortim a sopar a un restaurant de disseny d’aquests amb mobles d’ikea i amanides. La làmpara que volem de l’Habitat, no hi serà fins el febrer.

No, neòfit, no hi ha mort.
F. Pessoa

La casa fa una mena de pudor putrefacta a socarrim i una mosca m’emprenya des que he arribat. Amb el fred no morien? Em sulfura. La detesto! Però no tinc punteria per esclafar el seu cos tou contra la porta i tacar-la de sang-menta. Demà tinc un examen matiner i vint-i-cinc nens ateus cantant nadales fins les 20h. Però em sento bé. Tant me fot tot a mi, que visc de mentida, que quan vull marxo.

El que us deia, l’Ingràvid.

He vist calders camuflats. Les escales mecàniques estaven buidades per dins, com jo i tots els antipoetes. No sé a què anticipar-me. Encara tinc deures. Em piquen els ulls de tant plorar els colors primaris.

El vacío es un gran piano.
A. Ginsberg

Somniava en una Lisboa freda. Que no és el mateix que passar els dies de festa entre tecles, per tres-cents estúpids euros que ja m’he gastat abans de tenir. També havíem pensat en París. Que gairebé ja no recordo. La casa en obres diu que farà el possible per semblar-me acollidora.

Jaja. Un altre chuki.