Del logos al mite
8 / febrer / 2007
 
Feed per l'entrada Trackback
  1. 1 Rubèn
    8 / febrer / 2007

    Aquesta imatge de cavall dins una habitació comença a ser un tòpic.

  2. 2 sílvie
    8 / febrer / 2007

    Hi ha qui ho somnia.
    Jo no, jo amb el Capote i altres assassins. I prou.

  3. 3 subal
    8 / febrer / 2007

    I què tal. No es repeteix més que l’all, l’Allster?

  4. 4 sílvie
    8 / febrer / 2007

    jaja
    últimament sí
    però suposo que ja és això
    com diu algú: Memoria y repetición.

  5. 5 memoria y repetición
    8 / febrer / 2007

    sí! tot és memòria i repetició.
    però tot s’ha de dir, tot i la repetició “el libro de las ilusiones” em va enlluernar. a veure què tal aquesta de l’allster.

  6. 6 lídis
    8 / febrer / 2007

    del logos al mite passant per l’fnac.

    a mi em cau bé l’Auster, mola que reconegui que com més escriu més imbècil sembla.

    jujuju

  7. 7 miq
    8 / febrer / 2007

    És un dels pocs autors que sap llegir en veu alta. I quina veu! Ara, dimarts al vespre em vaig enamorar de la seva filla.

  8. 8 Rubèn
    8 / febrer / 2007

    Jo trobo els seus llibres una mica “austers”.
    Ja.

  9. 9 McRomer
    8 / febrer / 2007

    aquest és un pèl diferent de la última cursilada amb què ens va entretenir (que d’això en sap).
    és molt auter perquè tot passa en aquesta habitació de l’escriptori, el llit i el cavall, excepte coses que el prota llegeix als fulls que hi ha a la taula.
    sembla que ningú no ho ha vist, però hi ha alguna cosa inquitant de Conrad, del Kurtz aquell que va perdre el nord. Hi ha moments que llegeixes i veus el MArlon Brando inflat i greixós amb una trempera de cavall (blanc) a la dutxa.
    i, com sempre, les históries creuades, les alternatives, las tangencials, et mantenen enganxat a una situació més kafkiana que la d’ “El joc de l’atzar” i més onírica que la d’ “El palau de la lluna”.
    Hom diria que ens trobem davant de l’escriptor convertit en banc de proves i observació, alhora que petita venjança, per part dels seus personatges.
    De kafkisme n’hi per part del gregorsamsisme que supura el personatge, tancat en l’habitació que ha de contenir el qui s’ha convertit en monstre, com pel aquest despertar-te tan k, tan culpable de no saps quina cosa.
    I no diré més.

  10. 10 subal
    8 / febrer / 2007

    així doncs, l’adquirim, oi, senyor McRomer? Oi, senyoreta Sílvie?

  11. 11 sílvie
    9 / febrer / 2007

    Només m’he pogut llegir 30 pàgines, però jo m’hi arriscaria, encara que potser aviat posarà una xurreria, el nostre Auster estimat. A més, hem de confirmar o desmentir la parrafada del McRomer.

    Rubèn: aquest gag és tan nou!

    Miq: l’has sentit llegir en live? o només a la tele?
    A mi la filla em fa ràbia eh.

    Lidis: no l’he comprat al fnaaaaac.

    Memoria: Jo sóc super fan d’El llibre de les il·lusions i no entenc perquè no va tenir èxit. Dels últims és el millor. Al final acabes plorant i consumint-te. No com al final de Brooklin Follies que és zzzz.

    Fi.

  12. 12 miq
    9 / febrer / 2007

    Coincideixo amb tu que el final de Brooklyn Follies és fluix, fluix…
    El vaig sentir a la llibreria Barnes&Nobel de Union Square, al cicle Upstairs at the Square per on també va passar David Lynch.

Deixa un comentari