Zygmunt Bauman en diria: Els reptes de l’educació en la modernitat líquida. Nosaltres en dèiem: Vodka de garrafa. Sóc insociable, no idiota. A vegades enyoro.
Ahora soy una montaña.
S. Plath
De dins un llibre de la Plath, m’ha caigut el que resta dels bitllets Barcelona-Zurich i Zurich-New York. El tiquet de les compres al MoMA i el d’una cafeteria al 684 de Broadway. El tiquet d’una funda per l’ipod comprada a una Home Store que recordo vam trobar buscant la botiga de l’Alexander McQueen. El tíquet del cd del Ben Harper que allà era més barat. Una tarjeta de restaurant que ens va donar un home plasta mig parlador d’espanyol a Little Italy. Jo ho he tornat a desar tot dins el llibre. Tinc el matí lliure. El sol s’acumula al piano.
Un dels meus alumnes preferits berena chococrispies i juga a videojocs de guerra. Diu que quan sigui gran seguirà llegint llibres tipu Eragon. Diu que ha fet un habbo que sóc jo. El seu amic, també alumne preferit meu, no berena, és un fan de Diez Negritos i em parla del pes dels protons, xifra que anomena comptant amb els dits els vint-i-cinc zeros de després de la coma. L’alumna d’última hora té 9 anys i és campiona d’Espanya de salts de trampolí.
Vivir, no: ser vivido.
M.A.Ouaknin
Avui m’he presentat al peatge sense diners ni cartera ni res. M’han fet un tíquet i els camions m’han lapidat a bocinassos. Sóc així jo, cada dia una festa diferent. De llum i de color. Uoó.
Más de uno como yo escribe sin duda para perder el semblante.
M. Foucault
Aquí el cel no és Himmel. I els avions el retallen. Amb esforç em poso dreta al punt just on passa l’aire de nofebrer.
Se sent més el vent a fora immolant-se contra les parets de les coses que els insults que jo mateixa dedico al patosisme de les mans. He aconseguit alguns segons d’amnèsia. Ja és molt, senyors turistes.
Tinc una son impertinent i les ungles llargues. Prenc te però el vomito. Dóno la roba a les germanes. Avui Arpeggione. I aviat potser trepitjar suau la terra trista i cantar fado.
És dilluns. No tinc entrades per l’Oliver i es teus ulls il·luminats. Ahir em vaig acabar l’Auster i vaig somriure, de tornar-los a veure a tots: des de la Kitti Wu a Sidney Orr, l’amo de Timbuktú, el nen volador o el supermític Hector Mann. M’agraden aquestes festes. La meva mare té detalls com deixar-me al labavo per sorpresa l’edició de febrer de l’Architectural Digest. A mi no em parleu de Neoïsme.
y el que se queje es que no entiende lo que significa estar vivo.
P. Auster
Podria ser optimista i dir que a part de fer sol també està a punt de ploure. Podria dir que la llibertina Carla Bruni em cau de puta pena. Podria dir que el vestit nou se m’obre entre els botons quan m’assec o m’inclino. Podria dir que aquesta nit m’he aixecat a beure aigua i m’he clavat un clau i la sorra del coi d’obres que són com París i no s’acaben mai. No sé què més podria dir que no ho hagi dit ja algú altre. Abans parlava amb el vidre, ell no m’obligava a ser original.
Jo sempre com sempre
AF
Gairebé no ens deixa temps per enyorar-lo.
