Quan alguna cosa ens fereix, tornem a les ribes de certs rius.
C. Milosz
Quan he arribat a casa, no hi havia portes. Se les han endut per lacar-les. Cosa que no sé molt bé què vol dir. Només sé que estar en una habitació sense porta em transtornarà. Quin fàstig. Em miro a ma mare, la ideòloga d’aquesta transformació estructural i indefinida, i amb llàgrimes als ulls faig meves les paraules de Gombrowicz: ¿Acaso debo permitir a cada cual que me desfigure como le plazca?. Em mira amb l’aixeta de la cuina oberta i una mà a l’olla. Demà fas vint-i-sis anys, Sílvie. Seu a taula.
que bo. ets la millor noia de quasi vint-i-sis que conec.
jo faré un sopar a casa el dijous per celebrar el meu, em faltaran espècies marines.
A la planxa.
I bocatas de nocilla, pava.
Que joves érem.
Snif.
A la parrilla.
Serà que a la casa no li agrada que la despullin!
happy, happy, happy day, padrineta!!!!
silvie seu a taula i bufa les espelmes, felicitats!
felicitats i per moltes fotos i molts posts més!
ip
Felicitats helicòptera!
Gràcieeeeeeees.
Estic depre.
No em vull fer gran.