No tinc ganes d’estar aquÃ. Tampoc de fer això. El meu grau de capritxisme és condemnable. O potser només fins un cert punt. Einmal ist keinmal, caguntot!
Mentre anava en cotxe sota l’idÃl·lic blau que em positivitza, ha sonat per Radio3 la cançó amb la lletra més dolenta de la història: Todo Cambia d’un tal Shuarma, ex d’uns tal Elefantes. He obert la porta del cotxe en marxa, he vomitat la bilis i he seguit el meu camà vers la inutilitat de la taula de treball que m’esperava brillant a casa. M’he arribat a preguntar: on és el filtre? I he exclamat: vull un filtre! A la cuina hi ha un senyor fent forats al sostre. Els núvols de The Simpsons passen.
Foto: Rú
1.
Hay coincidencias y casualidades con las que te mueres de risa y hay coincidencias y casualidades con las que te mueres.
2.
Sobrevisc perquè nego.
Sobrevisc perquè nedo.
Ha dit alguna cosa dels plà tans?
Mike
Si el silenci matemà tic és l’agost, que vingui. Si el soroll d’una mena d’aire ha de preexistir, que neixi d’una vegada i ho apagui tot. Deu ser un vol a Moscú el que passa ara. De més a prop, el soroll del motor seria prou. Algunes nits construeixo frases que prometo recordar l’endemà . Mai és aixÃ. Com paquets que no caben a les bústies. O arxius adjunts il·legibles. Com plorar i ofegar-se. Els objectes menjant-se la gent. Forquilles. Papers de colors que punxen als ulls. Als ulls blancs. Sense ulleres les llums de fora són esferes el triple de grans i es confonen entre elles perquè s’envaeixen. Tenen la grandà ria suficient per ser tot el que demano. Jo els tinc morats de passar la nit. Morats de passar la nit aquÃ. I d’intentar arrencar-me’ls. Vomito avions. Low cost.
He posat una taula de dos metres per un encarada a la finestra. Aixà de dia treballo davant el verd de Collserola i de nit davant mirÃades de llum astronà utiques. En tots dos casos, això es tradueix en temps que passa en va davant el Pla Nacional d’Educació. Sóc una mica addicte a buscar cursos, pisos i feines per internet. Sóc una mica addicte al futur. L’únic que es manté intacte i possible. I el dissabte 31 de març és futur, de fet.
¡Ni me callo ni tomo más té!
Alicia
No sé on vaig. Només sé que la maleta pesa. No tinc ni puta idea d’allò dels tercetos i els quartetos i A B B A etcètera. Faig aforismes patilleros i prou.
Sóc més de Jack Johnson i de tristesa blau onada que somriu, que de l’estudiada pose ploranera del Damien Rice i la seva afonia. Miro entre els arbres i em sembla que plou. Però el terra està sec. No hi ha gotes verd oliva.
Foto: Lis.
Fes l’alegria per dins.
Homer
Quan truquen al paleta, sona la rossa carapà de la Oreja de Van Gogh (crec) cantant una lletra que podria ser perfectament escrita amb els magneticpoetry que vaig comprar ahir per escriure a la nevera. En un vespre m’he fet addicte a fer frases unint paraules, conjuncions, terminacions verbals i altres signes i deixar-les en semietern governant la cuina. Mentre jo em dedico a aquests dadaïsmes, la meva germana treu un 93/100 a les opos.
Potser hi ha algú estimant-te a l’altra punta de la ciutat. On la fruita que sobra del mercat la guarden pels iogurts. Aquà els llibres estan a punt de petar, no hi cap ni un més. Aquesta pressió entre ells ha de tenir fi.
D’aquà tres setmanes volaré. Aquest estiu faré anglès. Llegeixo informes i lleis. Tot és perdre el temps. Tot és viure’l. Aquest estiu sabré dir I love you i llegir Shakespeare al balcó. És mentida que aquesta distà ncia em contingui. Només em mata. Cada dia em moro més. De fet, com tu. Me’n vaig a la selva, al lloc aquell on els elefants s’acumulen. A la rà dio sóc jovenÃssima. A la classe sobro. Al teu llit tinc una edat indeterminada que no entenc.
