A mi el Songoku no m’ha agradat mai, jo sóc més d’arròs amb bou. Llegir de dreta a esquerra mareja. La pregunta seria com es pot combinar això amb Philip Roth i quedar-se tan ample.
Llegeixo Elegia i em vaig desquartitzant, trencant-me a bocins. Estirada al sofà amb el cap enrera, com si anés a fer el pont que fan les nenes de tercer al pati, les llàgrimes em rellisquen i esborren les lletres i el sostre. Ni tan sols m’atreveixo a doblegar cap pàgina. A dir res.
Poso minipost-its a la guia de Lisboa. Somric i això que demà tinc classe de nou a tres i feina de cinc a nou. Somric tot i que tothom es pensa que he escrit abans el blog que el llibre. Somric tot i que l’Acebes baixa d’un autobús amb lema. Potser millor poso un gest de rigidesa, mínim. El fred és blau, la calor és groga. Tothom hi està d’acord.
Avui no treballo: xandal i Pulp. Potser a mitja tarda unes quantes escales a tres octaves, pujar i baixar. Potser enllaço totes les tonalitats majors i així els veïns ploren.
No sé què coi em preguntaran. Sigui el que sigui, jo respondré: quiero irme a casa. Celan, Rothko i Newman (Barnett) van morir el 1970. Jo no hi era per ser fan.
Allò de perdre l’idealisme i la vocació per fi ha arribat. Tota aquella repel·lència enterrada. Ara busco feina en una oficina on pugui robar post-its. Si pot ser amb vistes a una autovia d’un sol carril.
Només ha passat un dia i ja no recordo la meva anterior vida d’albercoc. Hi ha tardes de les quals depenc. I analgèsics que ídem.
¡Ah, mejor dejadme correr como un loco!
J. Keats
No és el mateix si obro la persiana i un fill de Bach mata el so dels cops i les serres mecàniques. Hauria de reconèixer que sóc aquest preclassicisme. O postbarroc. Que sóc d’aquest forat negre històric. Que tinc el desequilibri d’uns i l’ateïsme dels altres.
D’aquí poc faré 26 anys i a les nits, abans d’adormir-me, encara imagino incendis a la casa fruit de curtcircuits o sostres que cauen sense avisar. Dec ser hipocondríaca de l’ambient. Vull dormir.
Em sembla que el meu mareig és de tant sol. Al final de l’obra, el Hans, tot vellet, va sortir a saludar-nos.
