A vegades ens recordo a mi i al Marc esquivant granotes sota una pluja tropical a Koh Samui. A la Maria li surten herpes als dits quan se’ns solapen els exàmens. Tinc una planta al balcó que fa néixer una mena de tomàquets cherry que no es poden menjar. Quan escoltem Foto plorem. A una de les parets, penjarem un dels paisatges a l’oli del meu pare*.
*L’autèntic.
Les dents se m’han desprès de la geniva i se m’han barrejat a la boca. És difícil ordenar-les sense escupir-les a la mà i fer un mapa. Les sobres del dia som jo i els cabells al raspall. O viceversa.
He estat un matí sense internet. Però cap minut sense mossegar-me la boca per dins. Avui, contràriament a la norma, no hem entregat res i demà tenim un cert o fals en el qual s’han de justificar les mentides. Saps què, em sembla que abans de tot ja t’enyorava. No és normal. El cavall que ens va portar es deia Toreru. No sabem com es deia el senyor.
No hi ha res més neutral que la mort. I res més subjectiu que morir. Avui m’és igual, entro una hora més tard.
Heràclit diu: El camí que puja i el que baixa són un de sol. El Rué diu: Si tot fos senzill, seria patètic. Així que m’autoconfirmo.
Puedo sólo decir que ahí estuvimos, pero no sé dónde está el lugar.
T.S.Eliot
Mai hagués dit que viuria amb algú per qui T.S.Eliot és un nen que salta una cançó de Marc Bolan sobre el llit. Després de trentaduesmil hores de cortar i pegar en un word frases de noies que mai hagués conegut per voluntat pròpia, m’agafa un atac de mal de panxa durant el qual veig tota la meva vida passar. És aleshores que penso que voldria anar a la platja de nit i emborratxar-me de sorra, de verí de mosquit i de mans que m’emboliquen.
