La tristesa és per tot arreu en el moment que la busques. Apareix en cada gest de cada vianant, conscientment o no tots me la mostren. I jo me l’empasso per després extreure-la aquí i que digueu: pobra trista. No sap el camí.
Si caves sota la dilatada pupil·la-forat, que no sé si és forat o què és, potser sí que hi ha pedres. Si no, pregunta a la llaga de l’interior de la boca i del puny. Saben d’on han nascut. Si no és de la música, és dels cops que donaves quan t’hi van tancar. Tinc despatx nou.
En un cuarto extraño, para dormir, tienes que vaciarte. Y antes de vaciarte para dormir, ¿qué eres? Y cuando te vacías para dormir, no eres. Y cuando estás lleno de sueño, nunca fuiste.
W. Faulkner
Em sembla que era ahir que escoltava Scriabin des de dins el llit i pensava en tornar a ser russa i de cop algú es trencava i es posava a plorar i a vomitar el nus impracticable de la panxa que s’havia instal·lat allà i que havia crescut com una ameba sorda. Em sembla que era ahir que si aixecava el cap i mirava recte els ulls se m’empetitien com si m’hi entrés carn. Segle single sang. Hi vull ser dins. Dins el vals aquest de morts.
Me’n recordo de quan em vau embolicar. I de quan em vas fer anar a obrir el pizzero en xandal. I de quan et vas estirar sobre meu i jo no podia respirar. I de quan em vas fer un iogurt de maduixa amb trossos de plàtan dins i el plàtan sencer no hi cabia i vessava i tu et vas menjar l’altra meitat. I de quan la veïna prenia el sol dreta. I dels pisos sense cèdula. I de quan un mort va treure la mà amb un ganivet i va dir: ¿dónde está la mantequilla?.
Les cadires de la classe són petites d’aquelles que se’t claven al mig de l’esquena. Són dures quatre hores de Política i gràfics de barres, rectes de regressió i llumetes. Camino torta. I plou. L’aigua que cau sobre la lona blanca de la tumbona sona diferent de la que cau sobre el braç de calavera i pell. Avui em raparia el cap.
Al cole guanyava sempre el cross. Sempre. Córrer deu ser la manera més infantil d’escapisme. L’entrenador em deia: fes-te atleta, nena. Jo li deia que el que havia de fer en realitat era trobar-me. Avui m’he acomiadat (per sempre) de la Fatima i la Mounia després que m’expliquessin les seves darreres converses de messenger. Al barri alt, les meves recent estrenades adolescents m’han fet un resum de tots els piercings que pensen fer-se d’aquí al Judici Final. No ho feu, els dic, molesten al dormir.
Més val un final catastròfic, que una catàstrofe sense final.
Noi al metro
De tant menjar pipes se m’ha pelat la llengua. Fa mal. Al calendari he escrit “cap de setmana rural” a sobre de Khovantxina.
