Todos los días desentierro. Cavo.
V. Woolf
Hi ha una mena de felicitat que, molt més lentament que la resta, t’infla com un globus d’aire calent. Està aquí malgrat el dia danès. Serà que ja tenim la tele. No sé. He posat coixins al banc nou de la terrassa. A veure si no plou.
Aquesta tarda, l’alarma d’uns veïns ha sonat intermitentment durant unes quatre hores en les quals he estat a punt d’autoenverinar-me. Avui he començat amb la Vallée d’Obermann. El principi és xupat, però a la pàgina set comença la mort del dit petit esquerre.
Aquí no hi havia veïns.
Aquest no serà un estiu d’aquells decadents, d’aquells que feien sorgir el Walt i altres penositats en vers. D’aquells de caminar sol i sopar sol i dormir sol. No serà un estiu xiclet d’aquells sense final. Ni d’aquells d’escoltar el mar el típic dia gris d’agost que ningú surt perquè goteja. No serà d’aquells estius de llegir amb el cos al llit i els peus a la paret. Ni d’aquells de torturar-se gustosament sobre el per què, o de voler conèixer el Harold Bloom. No ho serà. I penso que cal agrair-ho. A qui sigui.
Volen matar la Sílvie desorganitzada i patètica, fan de les morts a l’òpera i l’escapisme. Però això no és possible, em sembla. Els hi diré. Odio el vent. Em fa venir un mal de cap que només se’m calma amb suc de préssec.
¿De dónde vengo o de dónde soy?
Pelegrí
Avui a l’autopista m’he trobat un camió en flames. Feia un fum negre gegant. He passat a una velocitat il·legal per por a que explotéssim. Per por en general.
Seamos, pues, distintos de los muchos que se agitan, en informe montón.
C. Spitteler
Un concert per piano. Com si fos equilibri, diu. Mentida. Es precipita. Ho diu tot fluix. Però després balla com un boig i es creu Chopin. No ets tu el que transparenta, és l’arabesc aquest de setanta fuses. I el segon temps, oblidat de tots els reculls de col·lecció de teletienda, dient-te que fas tard. Si és que t’importa. Rachmaninov no ens mostra el cel. L’és.
Jo no abraço. Jo estrangulo esclafo immobilitzo.
La llum damunt el rostre que es fa enrere amb una ganyota
és l’única cosa certa.
F. Kafka
Quan acabi amb tot això tornaré a ser aquella disminuïda mental que només llegia. Tornaré a escriure sobre la suor i el verd muntanya dels ulls i sobre les ungles i els genolls i sobre la puta solitud d’aquesta cambra buida amb vistes a la perfecció heliocèntrica plena de núvols que escriuen lleugerament poemes de George Trakl en color blanc fum contaminat a l’aire. Mentre, bec quinina, que no engreixa. Crec.
Pujo esglaons. Com si d’alguna manera això fos volar. A la piscina del veí hi ha un combat a quatre veus bastant insofrible. No em puc concentrar amb els numerets. L’oferta, la demanda. A la nena amb manguitos no li interessa.
Els insensats pensen dintre seu: “Déu no és res”.
Salm 53
Se’m tanquen els ulls i el vidre està tacat de gotes. Els cedés verges, les cartes del banc sense obrir, la màquina que fa forats i la bíblia conviuen amb la meva concentració nul·la i antieconòmica. Penso en hipoteques i en noves maneres de classificar els llibres i la carn.
