Tindria una filla si algú m’assegurés que fos com la Claire Danes a The Hours. He après a dir sostre en anglès. També genoll i pestanya.
Més que saber com escalivar un pebrot, el que buscaria al google jo és com viure. Com és possible amb tant gris i tant poques hores de sol i tantes de cotxe i tant poca aigua a la boca i tant poc estar dins de casa. Començo a no entendre per què m’esforço per dur aquesta doble vida mortal de persona que plora a les fosques i després riu i truca i contracta gent i afirma a les reunions i pren notes sobre com estafar els peatges i canvia el piano de lloc per no adormir-se.
No entenc perquè fa aquest fred quan surto dels llocs, si hauríem d’estar vomitant de la calor de la sang. Ara ja no parlo ja no penso ni escric. Ja no faig introspecció al caminar. Ara ho deixo córrer tot. I la pols de les obres del carrer és el desert.
M’agrada aquesta casa
me n’he de comprar una
Avui he anat a treballar amb el meu vestit nou de Virginia Woolf. No tinc el seu nas ni el seu esquelet llarg. Potser per això ningú m’ha comentat que em tragués les pedres de les butxaques. Aquesta nit quan ja no hi hagi sol ens menjarem una síndria tamany globus terraqui que pesi tant com t’estimo.
He odiat el ceda sense visibilitat. He sentit soroll de petards.
Després m’he volgut morir.
Ho tinc tot en aquesta vida. Tot:
Envegeu-me.
Aquí on visc passen helicòpters i avions cada deu minuts. Però mai he vist cap ovni. Ningú em vé a buscar.
Damunt l’escenari (que és el pati), menjo síndria. Que és com menjar-te. El sòcol del terra del lavabo s’ha dissolt. En queda la línia imperfecta del fons. Hi ha lletres escrites. Poemes en francès. Dissecciono el dia, col·loco cada una de les hores en un trosset de llit. És la certa estupidesa que em fa creure que a les sis seras a casa. Dic, només són dos quarts, encara tinc temps d’arreglar el sòcol. Però no véns.
