Beethoven. Simfonia número ú a tot drap. No em jutgeu. Necessito que aquest dia comenci de nou.
No me entra en la cabeza cómo un ateo que sabe que Dios no existe no se mata inmediatamente.
Kirillov
Uns dies abans algú va matar la Lebdiakina i la Lizabeta Nikolayevna. Ahir va morir l’Stepan Trofimovic de vell, van tirar el Shatov al riu, el Kirillov es va fotre un tret per esdevenir Déu, l’Stavrogin es va penjar darrera d’una porta i la Marie va morir de pulmonia en un racó fred amb el seu fill recent nascut. I jo després culpo als problemes de feina i al pis que m’obsessiona de l’insomni, el pànic i la impossibilitat de menjar.
En tot l’estiu podríem dir que he vist unes set persones en total. De fet, només tres. Per ser sincers, només una. No he anat enlloc. Però tot ha marxat, que vé a ser el mateix. I ara torna. Tot torna en plan bufetada.
Voy naturalmente hacia lo ilógico.
N. de Staël
Hi ha dies que l’últim que em queda és dutxar-me amb tot el pot de suavitzant. L’olor em calma els espasmes i el dolor de la llunyania inaguantable. Són els mateixos dies en que recordo allò de que tot el que fem i pensem és per oblidar que morim. I suposo que això és el que va dir- li el gran piano de Schoenberg.
Cuando supe que él era totalmente impermeable a Dostoievsky y a la música, me negué, a pesar de sus méritos, a conocerlo. Prefiero conversar con un retrasado mental sensible.
Cioran
Quan no surts de casa en quatre dies, t’acabes creient que el món es resumeix en això. Netejar la banyera, ordenar un calaix de la cuina, obrir l’aire acondicionat, tancar-lo, tornar-lo a obrir, menjar un iogurt i deixar-lo al terra al costat del sofà per llençar-lo més tard, perdre les sabatilles, aixafar el llibre amb el cul quan t’asseus i doblegar les tapes, i voler escriure i tenir la sensació de no poder-ho fer mai més. I és que crec que es resumeix exactament així.
No parquet ni finestres d’alumini, sí rajoles hidràuliques. No treballar durant el meu mes de vacances, sí sopar a un restaurant. No les camises que m’apreten, sí la caçadora que vaig perdre a la uni fa dos anys a l’aula 29. No més notícies d’huracans, sí escoltar el Different Class al cotxe encara que no em sàpiga la lletra de cap cançó.
Em podreixo esperant que comenci tot el que ara dormita en aquest dolorós stand by. No sé per què durant l’any desitjo tant aquests dies de seure al sofà a escoltar la nevera.
La pintura de les ungles cau a trossos. I a la tele només surten topmodels dient-me que no mengi més patates. I ara què faig amb tot aquell sac! Pensava que la il·lusió per Schubert em duraria, però són les sis i ja no aguanto més tonalitats pont.
Per mandra a aixecar-me a buscar el llapis, estic cometent l’error de no subratllar. És d’idiotes.
