No sé a qui maleïr pel diluvi universal de diumenge a la nit dins el cotxe amb atac de pànic inclòs donada la impossibilitat de visualitzar el camió del davant o la carretera a sota. Per la retenció de 53 minuts d’ahir a les rondes sense cap senyalització prèvia de tall per obres. Per la ràdio a tota òstia d’un home al tren que m’impedia concentrar-me amb les neures d’Stavrogin. Necessito que algú inventi la teletransportació. Mentrestant, avui em quedo immòbil aquí, em tanco, m’amago, no em moc, no hi sóc. Si he de fugir, fugiré endins.
Durant vint-i-cinc anys em vaig obsessionar amb la solitud. Però és ara que estar sol significa.
Vaig marxar ballant patèticament el Gemstones de l’Adam Green i he tornat plorant Forgive me darrera d’un camió de l’Intermarché. Entremig, 427 pàgines de culebrón rus. Mitja part. Per tornar a T.S.Eliot i a l’asfalt cremant que encara em reconeix.
Estic a cinc mil metres de profunditat. I això que no hi ha aigua. Ja prou de cedés ratllats i pisos sense ascensor. Truquem al Garibaldi.
Lo que tengo que decir me saldría todo revuelto.
F. M. Dostoievski
Quan un vol desaparèixer no baixa a comprar cordill per penjar un cartell de Se Vende o visita pisos A reformar mesurant on posarà la caixa negra amb tecles. Això deu voler dir que estic per aquí. Que vaig en bici, parlo amb dimonis i em pregunto com pot ser que el pot de fairy no s’acabi mai.
Tu et baixes totes les actualitzacions. Jo maximitzo les pantalles. Tu cornflakes i jo chococrispies. Jo Kandinsky. Tu De Kooning.
Avui llençaré roba, ordenaré els calaixos, llegiré un llibre. Però no passejaré el dit pel lateral de la cintura de ningú. Ni per cap espatlla cremada pel sol.
