El dj d’ahir tenia un problema amb les transicions. Al migdia, he llegit a vista un Mendelssohn.
Es que yo soy de los que ha visto vaciarse todo.
Luc
Recordo el meu primer Vila-Matas. Recordo que em passava la vida citant-lo i em feia pesada. Visc els dies més llargs mai vistos, mato mosquits, abraço nens i els turmells em fan mal. Oblido medicar-me. Passo fred. I d’aquí a Nadal, simplement un camí recte al Pompidou.
He sortit del forat. Però a quin preu. Quan pita el teletac i s’obre la barrera em fa com il·lusió.
Tres reunions de pares, un inici de facultat i un casament pot ser massa en una setmana pel meu tremolós cos alimentat de xocolata i antibiòtics. Però tenim bitllets per París. Onze, concretament.
-Quieres que llore. -se limitó a decirme.
E. Vila-Matas
El silenci sembla alliberant. Falten dues hores per sortir i existir. No hi ha cap cotxe aparcat davant. No hi ha xarxa en aquesta muntanya quasi blava. Només hi ha pressumpció d’innocència per l’home atropellat. Hi ha un hort i l’aire que passa perquè he deixat la finestra mig oberta. I xocar, accidentar-se, amagar-se dins el cotxe i envermellir davant els vianants. Ser la raresa ser la metafísica ser l’ateïsme desconsiderat amb la mort, ser l’eucaliptus ser l’argelaga ser tothom que marxa i que em deixa sol. Patir alguna malaltia greu, ser un tomàquet. Estar meravellat per la iaia que camina amunt vers el cim de la pujada que és casa seva i no. La vella que puja en pijama i crossa la pujada sense castell damunt i l’acompanya la noia de l’est amb bossa de plàstic. A vegades somric si no és greu tot el que em passa pel cap. S’encenen les faroles grogues i semblen llunes. Em regalima la pell que es desencaixa i es desespera i no pot no pot més d’estar aquí en aquesta postal format set de la tarda a l’hivern i ja no sé on trucar perquè em salvi algú d’aquesta precarietat entesa com a feina i perquè em paguin les hores de fer matemàtiques a les fosques i perquè el terra verd es reflexi a les llums de la destructora de paper i a les fulles de la parra i trec el cap i cada cop és més de nit. No passa ningú. Només persiana que es baixa fins demà i albercocs de postre a les cases.
Al meu cunyat li fa gràcia que redueixi la velocitat abans d’una rasant amb visibilitat reduïda. No es creu que ho posava al manual. A la meva vida d’ara, hi falta una mica de patetisme i hi sobra ansietat i olor de roda cremada.
cuando te creció
hacia la cicatriz el aliento
P. Celan
Últimament no trobo la Silvie ni sota les pedres. I enyoro el no agafar mai el telèfon i el no voler entrar als llocs a preguntar.
Et deixo a casa i torno sota el cel taronja. Sóc algú que ha desaparegut sota una muntanya de fulls en brut d’aquells que vas acumulant per si algú et truca i has d’apuntar alguna cosa ràpid i amb mala lletra o per si vols dibuixar entre trucada i trucada un ou ferrat una nou un mapa.
