En su momento nos dio igual y ahora también.
No em sento el cos. Tinc cinc reunions al dia, dino del tapper i quan torno al cotxe escolto Astrud. Hi ha pisos que posa estado excelente però és una bola perquè el marbre de la cuina està trencat i la finestra és lletja però és perquè ha estat rellogat i l’Eduard em truca cent vegades i jo truca’m d’aquí cinc minuts siusplau i una directora ens cita al carrer i parlem al carrer amb el sol als ulls i és bastant tonta i confonc els pisos de terra de mosaic amb els de sostre alt i a vegades són el mateix i hi ha aules amb pósters i hi ha aules buides perquè el piano arriba dimecres i aules amb humitats i el Josua m’ensenyarà el pis demà em dirà esto es el comedor que no cal que m’ho digui perquè ja puc veure que és el comedor i anirà amb traje suant però ell impassible i m’ha entrat una pestanya a l’ull mentre avançava un opel blanc i he pensat i ara què faig i he arribat amb l’ull negre de fregar-me el rímmel i vull dormir i no tenir per demà una llista de trucades pendents que podria ocupar desplegada tot el passadís del pis de Providència que de moment és el que més m’ha agradat però a tu no i a més és massa car per haver de reformar-se i una nena s’ha canviat de flauta a guitarra i m’ha tirat per terra tot el percal.
Casi parece nostalgia.
A mi me ha tocado el baño.
Providència! allí hi vaig viure una temporada i és un bon lloc…
que tingui llum…
Vols una secretaria?
Jo truco bé. Un dia vaig sentir que un profe trucava a Ouaknin i vaig trucar a Montaigne, però comunicava. Aleshores li vaig dir a la meva companya de classe que m’havia posat mitjons vermells i em va dir: i què? i li vaig ensenyar els topos de les sabates blanques i ella va riure bastant fort per estar a classe, sort que era la última fila, la última no, la penúltima, que derrera hi teníem un home guapo que no venia quasi mai, feia cosa xerrar amb ell, perquè se’l veia de món, dels que s’ha llegit creadores de la democràcia radical vuit vegades en un mes. Molt serio. En canvi la meva amiga i jo havíem jugat a la lotería i ens jugàvem la vida amb una moto que no tirava, que dius, perquè la vols? o com diria el Ramón: que no puede ser? doncs res, si no em contractes d’això, et puc pagar la reperacío de la palm, que com tot el que és digital, té dígits.
Vine a casa, que te ensenyo el baño principal.
Oooooooooooooooooooooooooooommmmmmmmmm!
(Què és primera de setembre, Síl!)
Ànims!!!
—
Jo també em vaig canviar de flauta a guitarra (passant per vuit anys de piano).
Una secretaria seria lo millor, però si a mi no em paguen bé imagina’t a la secretaria. De fet en tinc una i té molta mala llet.
Me’n recordo, del tiu que parlava d’Argentina com si fos casa seva… jaja. Almenys nosaltres vam aprovar Moviments, amb dificultats però ho vam fer.
Vens la casa? No, que el teu gos mossega. Jajaja.
De flauta a guitarra amb piano al mig…. Em maregeu els profes de tan canviar!
“Carrer Providència” podria molt bé ser part d’una cançó del Sabina
compra el vogue italià
mua*