i’m in a rothkovic paint

-Quieres que llore. -se limitó a decirme.
E. Vila-Matas

El silenci sembla alliberant. Falten dues hores per sortir i existir. No hi ha cap cotxe aparcat davant. No hi ha xarxa en aquesta muntanya quasi blava. Només hi ha pressumpció d’innocència per l’home atropellat. Hi ha un hort i l’aire que passa perquè he deixat la finestra mig oberta. I xocar, accidentar-se, amagar-se dins el cotxe i envermellir davant els vianants. Ser la raresa ser la metafísica ser l’ateïsme desconsiderat amb la mort, ser l’eucaliptus ser l’argelaga ser tothom que marxa i que em deixa sol. Patir alguna malaltia greu, ser un tomàquet. Estar meravellat per la iaia que camina amunt vers el cim de la pujada que és casa seva i no. La vella que puja en pijama i crossa la pujada sense castell damunt i l’acompanya la noia de l’est amb bossa de plàstic. A vegades somric si no és greu tot el que em passa pel cap. S’encenen les faroles grogues i semblen llunes. Em regalima la pell que es desencaixa i es desespera i no pot no pot més d’estar aquí en aquesta postal format set de la tarda a l’hivern i ja no sé on trucar perquè em salvi algú d’aquesta precarietat entesa com a feina i perquè em paguin les hores de fer matemàtiques a les fosques i perquè el terra verd es reflexi a les llums de la destructora de paper i a les fulles de la parra i trec el cap i cada cop és més de nit. No passa ningú. Només persiana que es baixa fins demà i albercocs de postre a les cases.