i’m in a rothkovic paint

A lo mejor es que es la una menos cuarto.
Francis

Viuria en aquesta franja groga de la paret. La fa la persiana graduable en automàtic que quan plou no va. M’agrada comprar-me l’AD a l’opencore un diumenge i comprar també mikados blancs i algo per fer amanida, sopar d’hora i adormir-me mirant imbecilitats al mac i fotos de fa sis mesos, de quan passejava borrosa per Lisboa amb el serrell llarg. M’agrada fer lluita lliure al sofà i marxar de classe abans d’hora, mentre el catedràtic encara parla d’anècdotes que no et fan aprendre. M’agrada que el sol caigui i que la setmana tingui tres dies. M’agraden les canes que t’emboliquen el cap i les nenes que venen a classe amb leotardos de colors i clips. M’agrada veure la Irina amb vestit de núvia enlloc de xandal i l’Albert amb frac i sense les xancletes que duia a Polònia. M’agrada ballar a les bodes temazos rallants que detesto, m’agrada que la gent pensi que me’ls poso a casa mentre frego quan en realitat em poso mazurques o ni tan sols frego. M’agrada que el mòbil de la feina calli durant un dia sencer i la gent que diu que distingeix el gust de l’aigua de marca.

Abans generalitzava, ara alguns camions em cauen bé. Al cotxe, segons quina cançó sona ploro i la cara pelada del fred em pica. Hi veig borrós però em guien els llums de gàlib.

Cada dos mesos m’estanco a petita escala. Cada dos anys, la cosa és més a l’engròs. Pressento que ja toca. Sento com s’acosta. Després vindrà tot allò del canvi d’imatge, llibres nous i el començar a llegir un Liszt fàcil que acabarà allà tirat sense ni guixar gairebé.

Hoy, Sílvie Rothkovic!

(Perdó per la veu de moc).

Tinc una mica de nostàlgia d’aquell moment en que vam defallir de l’excursió i vam quedar-nos asseguts sobre unes pedres mirant el mar i la chicharra que prenia el sol i cantava sense ganes. Tinc una mica de nostàlgia de quan vam mirar el mapa i vam preferir fer-nos enrera i anar a dinar. També enyoro el pit-roig. Tinc veu de nas.