A lo mejor es que es la una menos cuarto.
Francis
Viuria en aquesta franja groga de la paret. La fa la persiana graduable en automàtic que quan plou no va. M’agrada comprar-me l’AD a l’opencore un diumenge i comprar també mikados blancs i algo per fer amanida, sopar d’hora i adormir-me mirant imbecilitats al mac i fotos de fa sis mesos, de quan passejava borrosa per Lisboa amb el serrell llarg. M’agrada fer lluita lliure al sofà i marxar de classe abans d’hora, mentre el catedràtic encara parla d’anècdotes que no et fan aprendre. M’agrada que el sol caigui i que la setmana tingui tres dies. M’agraden les canes que t’emboliquen el cap i les nenes que venen a classe amb leotardos de colors i clips. M’agrada veure la Irina amb vestit de núvia enlloc de xandal i l’Albert amb frac i sense les xancletes que duia a Polònia. M’agrada ballar a les bodes temazos rallants que detesto, m’agrada que la gent pensi que me’ls poso a casa mentre frego quan en realitat em poso mazurques o ni tan sols frego. M’agrada que el mòbil de la feina calli durant un dia sencer i la gent que diu que distingeix el gust de l’aigua de marca.
No sento trens ni balcons que caiguin, només un fred semitransparent que se’m posa als canells. Escric sota la llum del carrer, que és una mica taronja i es trenca. Estic atenta als sorolls per si són avisos.
Abans generalitzava, ara alguns camions em cauen bé. Al cotxe, segons quina cançó sona ploro i la cara pelada del fred em pica. Hi veig borrós però em guien els llums de gàlib.
Avui la nena russa ha dit puta! i l’he castigat a la cadira avorrida. Així és la vida. Parlem més dels trens que del Kurdistan.
Foto: Rú
Petó: Ju
Cada dos mesos m’estanco a petita escala. Cada dos anys, la cosa és més a l’engròs. Pressento que ja toca. Sento com s’acosta. Després vindrà tot allò del canvi d’imatge, llibres nous i el començar a llegir un Liszt fàcil que acabarà allà tirat sense ni guixar gairebé.
He tret la roba d’hivern, l’he penjat i plegat segons pertocava. Demà potser em compro un jersei d’aquells gruixuts amb renos i neu.
si parlem
del món
només és per deixar el món
sense expressar.
P. Auster
En algun moment de la nit, m’he llevat a beure aigua i a pendre’m una pastilla de les que es deixen desfer a la boca. M’he tornat a adormir pensant que tant els vaixells com els avions deixen rera seu un rastre de línia blanca quan avancen i que les persones no.
Tinc una mica de nostàlgia d’aquell moment en que vam defallir de l’excursió i vam quedar-nos asseguts sobre unes pedres mirant el mar i la chicharra que prenia el sol i cantava sense ganes. Tinc una mica de nostàlgia de quan vam mirar el mapa i vam preferir fer-nos enrera i anar a dinar. També enyoro el pit-roig. Tinc veu de nas.
Avui he sortit de shopping i m’he comprat les sabates de la Dickinson. Són d’aquelles d’amor-odi. A una botiga he pitat. El segurata m’ha fet treure l’alarma d’un llibre començat que duia al bolso.
