Tinc una mica de nostàlgia d’aquell moment en que vam defallir de l’excursió i vam quedar-nos asseguts sobre unes pedres mirant el mar i la chicharra que prenia el sol i cantava sense ganes. Tinc una mica de nostàlgia de quan vam mirar el mapa i vam preferir fer-nos enrera i anar a dinar. També enyoro el pit-roig. Tinc veu de nas.
La millor de totes, la nostàlgia per allò que hagués pogut ser i, donem gràcies, no va ser. O si?