si parlem
del món
només és per deixar el món
sense expressar.
P. Auster
En algun moment de la nit, m’he llevat a beure aigua i a pendre’m una pastilla de les que es deixen desfer a la boca. M’he tornat a adormir pensant que tant els vaixells com els avions deixen rera seu un rastre de línia blanca quan avancen i que les persones no.
Els caragols deixen rastre.
Bavosos.
Per sort no som caragols! (I alguns són ben ràpids i se m’han avançat!)
quan esquien o patinen sobre gel deixen una estela blanca
també hi ha homes “que dejan huella” !
Hi ha persones que segueixen -amb el nas entubat- el rastre de la pols blanca
i no deixen ni rastre damunt del mirall!
Hola Silvie.
t’he conegut per una carambola internàutica: m’han reenviat d’heliogàbal un e-mail convidant-me al teu recital de demà al vespre, i a través del seu web, he anat a parar al teu blog. Amb el primer cop d’ull, he pensat: minimalista, urbana i realista, i després quan he investigat, he vist que tu mateixa t’anomenes així… Bé, no sé si demà podré venir, espero que vagi molt bé.
Encantada d’haver descobert el teu blog!
Judit
http://sigorgik.blogspot.com/
Quan em llevo per la nit és per deixar un rastre de paraules.
Pessoas deixam rastros abstratos de sua essência, daquilo que os caracteriza e os torna únicos, daquilo que os identifica seja onde for. O que nos falta, quase sempre, é saber interpretar a essência dos rastros individuais.
Encantada per el teu blog!