Cada dos mesos m’estanco a petita escala. Cada dos anys, la cosa és més a l’engròs. Pressento que ja toca. Sento com s’acosta. Després vindrà tot allò del canvi d’imatge, llibres nous i el començar a llegir un Liszt fàcil que acabarà allà tirat sense ni guixar gairebé.
Desatascador i París.
avui toca Dickinson a la Kinzena, una transmigració del teu estancament?
Sempre me passa en aquest blog.
Bromes privades?
No entenc ni el post ni el comentari però crec que es tracta d’això.
:)
Hi ha humor?
Privat potser però broma? No és broma! Jo m’estanco de veritat!
París desestanca.
magrada