El estilo que suma: sandalias+calcetín.
Vogue
Tinc son. Tot i així encara m’assec descalça aquí a escriure qualsevol mentida. No té sentit. Doncs ja parlo més fort. És igual, el terra de neu no hi sent.
Per molt que em faci dir pel nom, els porus vomiten el meu heterònim com si fos pus a la vista de tothom. Són tan poques les possibilitats de contenir-ho. L’única manera és el cub tancat amb grapes, cel·lo i pegamento d’aquells d’enganxar els homes al sostre.
El que hauria de fer és curar-me la sang dels dits i no mossegar-me’ls més. Tu compra cereals, que no en quedaven i després el dissabte a la una no saps què esmorzar. El que hauria de fer és trucar-te i sense dir res posar-te Algo Cambió. Però no un tros com he fet fa una estona, sinó sencera fins que arriba a qué hubiera sido de mí.
El de la gasolinera ja em coneix. M’he menjat tot el paquet de mentos frutas de camí a casa. Segurament (rotundament) és un d’aquells dies d’Es meu desert, Sempre es meu desert.
Hem fet merienda-cena. Hem jugat al mil kilómetros. Hem dormit de manera excessiva sobre tots els mobles horitzontals de la casa. Hem anat en bici i feia fred. Aquest cop he baixat jo a pagar al xino. La nit del diumenge és la de la desintegració. La de reconstruir qui era i què coi feia i cap on conduïa i per què.
La consciència no la vull per res els divendres. Agafo un cedé de Haydn pel cotxe, em pinto els llavis i adéu.
He rentat el cotxe nou negre i ja torna a estar brillant. Tinc un post-it penjat a la paret l’escriptura del qual que era com rosa ja s’ha esborrat. Potser deia que em recordés de recordar.
Sempre em dius que em crec que la cançó del Noam Chomsky me la canten a mi. A vegades dormo amb una samarreta al revés.
M’agradaria saber on van a parar les ungles postisses i tot allò que significa tan poc. O millor preocupar-se pel nus quan desapareix, quan ja res escanya i la nit és com plom que no fa mal. Que cau tan a poc a poc que ni t’enteres. He ordenat fotos del 2005 i després he pensat en els despatxos buits de la ciutat. Sempre m’ha fet mal pensar que amb la desaparició del dolor vindrà la no-paraula final.
Les calefaccions m’assequen la boca i no puc parar de dir viejuno indistintament i sense el seu sentit literal a les coses que m’estorben. A les 19h tinc assaig i encara no m’he mirat el Bach. Però és que em vé més de gust enyorar, amb les ungles sense tallar i el cafè amb massa sucre a mitges i reflectint-me.
