Un dia d’aquests de desaparició, he imaginat gent dins de sacs i terrats amb antenes de tele i desaigües. Un dia d’aquests de desaparició, he plorat a l’altra habitació amb la Rita Malú, la Sophie Calle i el Paul Auster donant gràcies perquè a l’últim conte aparegués el vertader Vila-Matas, el de sempre, el de les Azores i el de la literatura abans que la vida. Un dia d’aquests de desaparició, he menjat japonès i he vist una peli de naus espacials i una de cotxes incendiats que es perseguien. Un dia d’aquests de desaparició, allà on aparco sempre hi han posat una fira. Un dia d’aquests, he visitat dos pisos en un mateix carrer i he repassat la corba del teu nas amb el dit fins que era tan tard que la foscor explotava.
Aquesta habitació no és un crani però està neta.
Jaja.
Snif.
No és un crani, però també és extremadament literària.
Aprofito l’excusa de que el nou Vila-Matas és una merda, merda deliciosa, però merda en el fons, per fer avançar-te en exclusiva unes línies de la meva nova novel·la en preparació (carcajada) que precisament parlen del puto poblador de xapes líriques:
_______
Abandono l’inacabable parèntesi de patetisme per reivindicar-me com a lector: Tornant en tren d’una vetllada inoblidable (*) a Barcelona (interpretis amb laxitud l’inoblidable) he tornat al maleït últim Vila-Matas, aquest últim recull de relats abismal que, com un bon salt al buit, s’allarga tediosament durant hores i hores fins que no t’esclafes contra el fons i despertes del malson. Algun relat val la pena, fins i tot m’atreviria a dir que tots, però el camí és tan costerut que, arribat al cim de la muntanya amb un préstec d’amor propi, et cagués en tot i tothom encara que la vista sigui meravellosa.
Els contes de Vila-Matas són això: ganes de dir “jo em quedo aquí al bar fent una birra i quan baixeu de la muntanya em recolliu”, però victòria del dominguero triscaire que duus dins. L’embriagadesa del “qui no ets” -altre cop enganyant-nos- t’empeny muntanya amunt, a fer una cosa que no tens -i si que tens, puta bipolaritat- ganes de fer. Pel camí, algun mirador excepcional, alguna frase collonudament trenada, algun personatge inoblidable, però massa costerut, tot plegat.
Res com les plàcides passejades pels carrers del París que no s’acaba mai, tranquil·les i reposades, amb un alt contingut literari -birra a les deux molins amb Sartre, champagne a una festa amb Paloma Picasso- i amb la possibilitat de “prendre le métro” si el cos ho demana.
_______
Lu millor de tot és que la meva lleterada la resumeixes tu millor en una sola frase: “el de la literatura abans que la vida”. És obvi, el meu llibre (carcajada 2) s’haurà de titular “Compreu-vos l’Helicòpter”.
Et dóno la raó. El llibre és un pal, he trigat dosmil dies en acabar-lo (el meu cònjugue ho sap: encara estàs amb l’abisme, nena?), fins que arriba Por que ella no lo pidió. Si algú se’l comença ara que vagi directament allà. Gran.
On va a parar l’asterisc d’una vetllada inoblidable?
hi havia vaga dels de informatica i estaven tocant xiulets i de tot. volem un wifi digne!debien cridar. segur que si t’hagués enxampat de camí a alguna classe, haguéssim rigut sobre el tema, segur.
Ostres, vistes les alertes Vila-Matenques passaré el llibre a la base de la pila de llibres pendents …
Detecto unes sabatilles Women’sSecretianes a l’horitzó… justament aquest matí m’he fet amb la bata de conjunt…
Ei formaire, no, llegeix a partir del conte que et dic.jaja. no l’abandonis, pofre.
És veritaaaaaat. jaja. Quina vista. Eh, jo volia el jersei acolxat a conjunt amb robot però al final sabatilles i prou.
Jeje! També l’he agafat!!
De color rosa núvol-nena tonteta, però l’agulla de robot és genial. És l’R2-D2! Ara ja viu a la jaqueta…
Osti, quina ràbia! jaja. Jo també vull.
Nens, discrepo que el llibre del V-M sigui una merda. I ja ho he dit.
Nen, Jo no dic que sigui una merda. Si vaig plorar. Però alguns primers són zzz.