M’agradaria saber on van a parar les ungles postisses i tot allò que significa tan poc. O millor preocupar-se pel nus quan desapareix, quan ja res escanya i la nit és com plom que no fa mal. Que cau tan a poc a poc que ni t’enteres. He ordenat fotos del 2005 i després he pensat en els despatxos buits de la ciutat. Sempre m’ha fet mal pensar que amb la desaparició del dolor vindrà la no-paraula final.
Hola, Silvie,
Sóc en Marià Martínez, i avui m’he vist que tens un link al blog “Sopa de poetes”, que porto amb uns amics, i, mira, m’ha fet molta il·lusió. Des de que et vam veure el passat juliol al Prat, vaig ensopegar-me amb el teu blog i ja fa uns mesos que el segueixo, encara que no sóc gaire de deixar comentaris, i mira que m’agrada trobar al meu algun de tant en tant.
Només felicitar-te tant pel que deixes caure per aquesta pàgina com pel teu llibre.
Salut i poesia,
marià
De quin festival son aquestes pulseres?
:-P
Hola Marià. Jo que em pensava que al Prat no hi havia públic…
Gràcies.
:-)
De cap!
Són de Brasil. Has de pensar 3 desitjos i fer 3 nusos. Ningú diu que s’acompleixi però els colors estaven bé, no?
són les polseres de Bahia?
jo en vaig portar una un fotimer d’anys, i que recordi, snif, res es va complir un cop van caure de vella del meu canell …
Hauria sigut un festival ben xulo…
Ya. Però jo per què hi entro dos cops?
No quedaven bonos per tots els dies i has agut de comprar dos dies per separat…
Doncs la blanca ja m’ha caigut.
I no sé què vol dir.
Nye