El divendres dins el cotxe i el dissabte dins el llit. Així que no us escric. I a més, se m’han acabat les fotos de mites amb la mà a la cara, a la boca o als ulls. Se m’adorm un peu. L’ibuprofeno es desfà i em recorre les artèries aigualint-se.
Els dijous no tinc idees. Em compro un pot per guardar te i fullejo catàlegs de mobles. M’acabo un llibre.
I el dimecres és el dia que et deixa buit i sord. Sóc la més jove de l’edifici. I la més silenciosa.
El dimarts hi ha reunions d’alcaldes i regidors, la nena russa, la nena que s’aprèn les lletres i no les músiques i la nena que s’aprèn les músiques i s’inventa les lletres. Quan arribo a casa colonitzo el llit i m’ataquen conceptes com els dislèxics que no saben que ho són o les arrugues a la cara de Beckett.
El dilluns és el dia més planer. La Maria pren cafè amb llet en got. La Júlia torna vint-i-quatre dies tard les pelis de Godard. Jo em compro un cotxe nou que brilla. El dilluns és el dia més planer tot i la no desaparició del buit ni de l’olor a cremat. Llegeixo La Carretera, per això parlo secament i camino com si anés cap a un sud en flames.
Quan no tens res més, et crees cerimònies de l’aire mateix i després les respires.
C. McCarthy
El diumenge som gossos rebolcant-nos al sofà. Mal vestits, desintegrats, llegim i bebem poleos. De tant en tant, ens mirem durant uns quants minuts seguits.
L’últim alumne d’avui m’ha explicat que quan li pica un mosquit, es peta el gra i deixa sortir tot el verí i que és més com una pedra que com un suc. La nena russa ha fet tota la classe amb una màscara que havien fet a péquatre i era una mica com tenir a classe al Tomás de l’Orfanato. No m’agrada una cançó si no té ni una sola frase que em pugui autoaplicar.
Faig un planning del desembre a París i torno a una tarda de pianista de les de cafè amb llet fred i cobrar per assaig. Tanco els ulls fort, els dilluns de pànic.
Un dia d’aquests de desaparició, he imaginat gent dins de sacs i terrats amb antenes de tele i desaigües. Un dia d’aquests de desaparició, he plorat a l’altra habitació amb la Rita Malú, la Sophie Calle i el Paul Auster donant gràcies perquè a l’últim conte aparegués el vertader Vila-Matas, el de sempre, el de les Azores i el de la literatura abans que la vida. Un dia d’aquests de desaparició, he menjat japonès i he vist una peli de naus espacials i una de cotxes incendiats que es perseguien. Un dia d’aquests de desaparició, allà on aparco sempre hi han posat una fira. Un dia d’aquests, he visitat dos pisos en un mateix carrer i he repassat la corba del teu nas amb el dit fins que era tan tard que la foscor explotava.
-Además, ya estoy fuera de aquí -añadí.
Enrique
L’altre dia potser ens vaig recordar caminant per NY cantant Cambio de idea en un repeat malaltís i involuntari. També davant l’Ellsworth Kelly i tots aquells plors de colors i franges. A vegades em quedo pobra de referents. Escurada.
