Quan sotmets el cos a un estrès extrem, després només ets aigua. Així sóc ara, tan líquida que només percebo les imatges blaves i les paraules amb a. Com per exemple, adéu.
Un dia vaig ser nihilista. Voldria ser suprematista. Sóc imbècil. Com sé que no podré dormir, vinc aquí i vomito. Avui era el dia més curt de l’any. Això que m’ho diguin a la cara. I a més sembla dijous.
Fa fred i tinc el cotxe brut, ronyós, ple de caixes agafades de contenidors, corones de cartulina amb gomets, panderos, triangles i panderetes. Pel fred vull un jersei sígur ros. Per la resta, un forat on posar el cap.
Visc les setmanes esperant que s’acabin. En canvi, no visc la vida esperant que s’acabi. No entenc res.
Passaré per aquesta setmana, inclòs dissabte, amb una bena als ulls, obrint pas amb els braços i no clavant gaire els peus al terra de punxes. Mentrestant, una Sílvie secreta llegirà poetes suïcides. Mos precipitam damunt París no arriba mai.
L’hivern no està mal. Però aquest sol pla m’amarga, em punxa als ulls. M’imagino dissabte a la tarda comprant un Burroughs amb bufanda i guants i després llegint-lo al bar de les iaies. Això m’ajuda a caminar. Putus minuts infinits. Cendres de l’any.
La típica contractura de quan allargues el braç per cordar-te el cinturó.
Clac i rum.
A Espanya només hi trobem una llibreria per cada 24.000 habitants i pràcticament la meitat de la població més gran de 14 anys gairebé no llegeix mai.
J. Prats i F. Raventós
Estem d’acord en que el gag de la Paris el primer dia no fa gràcia però el tercer sí. A més, podríem arribar a justificar el per què ens hem passat als tacons. Divendres ens vestirem a lo Lewis Carroll.
He dit que me n’anava a dormir, però no. He ordenat els armaris i he fet una pila de coses per llençar. Ara tinc por del vent.
