Abans: La línia de terra que em separa del quadre, que no em deixa acariciar l’Staël que sembla suau ni el nen mutilat a Hiroshima. Ara: Una llimona dins la mica de te que queda i al sofà desplegats els articles en paper reciclat i línies de subratllats en colors. Demà: Fregar el pis que és més o menys meu, dinar amb la iaia i llençar-se a l’abisme setmanal terrorífic sense por.
Ànim! Que totes les setmanes passen. No n’hi ha cap que es quedi!
Jo hauré d’escombrar les fulles que el vent m’ha deixat al balcó.
Espero que no s’uneixin els conceptes “setmana terrorífica” i “vent arrossega fulles”
perquè a mi aquests huracans em fa por.