Fins que no pugui posar-me a muntar billies i a ordenar els llibres per autor, tot serà provisional.
Abans: La línia de terra que em separa del quadre, que no em deixa acariciar l’Staël que sembla suau ni el nen mutilat a Hiroshima. Ara: Una llimona dins la mica de te que queda i al sofà desplegats els articles en paper reciclat i línies de subratllats en colors. Demà: Fregar el pis que és més o menys meu, dinar amb la iaia i llençar-se a l’abisme setmanal terrorífic sense por.
ser yo específico
ser como el árbol
R. Creeley
Una setmana de pluja d’aquella fina però contínua. Una paret blanca del Macba. Rap arrebossat i recalentat. Estimar de nou a deu: és a dir, una hora.
Ja mai surto al balcó. Ja no aguanto ni cinc minuts aquell fred. Diuen que hi ha un moment en que tot explota i res torna a ser com abans. En algunes vides aquest moment és discret i insonor, ni el preveus ni el veus, però es passa molt. Arrassa.
No vull tornar de París.
El fàstic del diumenge no és tant, si agafes una bici i corres en línia recta fins empassar-te tot l’aire fred possible. Si pares davant del mar i sents com diu jo també estic sol i em canso.
