Normalment tinc unes cinc o sis línies de pensament simultànies. A vegades són línies paral·leles, a vegades es creuen en plan fuga, d’altres van més a lo Pollock. Una d’elles és contínua i permanent i va veient anar i venir les estúpides. Quan pot les esclafa.
Ahora ya nunca escribiría todo lo que no había escrito porque pensaba que no sabía lo suficiente para escribirlo bien. Bueno, ahora tampoco tendría que fracasar en su intento de escribirlo. A lo mejor es que nunca podrías escribirlo, y por eso demorabas y aplazabas el comienzo. Bueno, ahora nunca lo sabría.
E. Hemingway
Potser tinc un final escandalós davant dels nassos i no me n’adono. Però això ens passa a tots, suposo. Potser té raó el Marc S. quan menjant dins el cotxe amb la seva carmanyola amb termo deixa anar que la provisionalitat és la que més temps sol quedar-se. Diuen que si poses un got de llet a la tauleta de nit, el cuc gegant puja sol i es vomita ell mateix.
Qüestionar des del material amb què estan fetes les coses i les portes, a com fer-ho per tornar a les entranyes de la casa, als calaixos, al ningú em truca ningú em maleeix ningú recorda el meu nom.
Quan et fas gran, se t’enfot la novetat i l’atraure les mirades al metro. Només vols convertir-te en aquells cucs que es cargolen quan els toquen. Ja no tinc cap interès pels grups del moment ni pel cinema ni per dir sí, sí, me l’he llegit. Ara sóc més de fa bon dia, seure davant la tele apagada i callar.
A les nou, he baixat al carrer amb pijama sota l’abric i sense mitjons ni lentilles a posar un tíquet de la zona blava al cotxe. La màquina no anava. Així que he canviat el cotxe a l’altra vorera al costat del contenidor on ahir vaig llençar una bossa plena de cintes de vídeo amb fragments de programes i concerts gravats fa set o vuit anys. El vidre de davant estava entel·lat o ple de gel.
Normalment sóc responsable i racional. Però amb el dia que fa només pots engegar-ho tot a pendre pel cul. He sortit i he obert el llibre nou. Sobre la taula de marbre i amb el sol cremant els dits, els ulls i els diàlegs de safari.
I es wind-surf no és tan guai.
El dijous em trec el pijama tard. Ahir, en vaig fer fora uns de classe mentre a una altra li sortia sang del nas. El dijous ja tinc por del diumenge-nit. El veig venir.
Estudio els criteris que han de fonamentar la tria dels aprenentatges són: compensació, funcionalitat, significació, autonomia, adquisició, sociabilitat, variabilitat, preferències personals, adequació a l’edat cronològica, transferència i ampliació d’àmbits. Aquest aprenentatge no representa cap d’aquests criteris.
Del whitmanià solipsisme, al ridícul dolor-pedra de l’estar sol. De dilluns a divendres, ara sóc això.
Enyoro la terrassa, Mendelssohn i les tardes. Ni tan sols miro el cel de tant en tant. Ni obro els llibres llegits per les marques doblegades de les pàgines que havia considerat que més tard m’ajudarien.
