Pinyo i multa el mateix dia i sense cap relació entre ells. Això és conduir i la resta són tonteries. Estic viva. Si no em mata el meu estrés, no em matarà això, penso. Compro vida de poeta. Pago al comptat.
Exàmens. La gran època antiliterària. Antitot, per tant antiliterària.
Avui em vé de gust crear un blog que es tituli hivern i que accepti només posts de dos o tres paraules. Sí, no, gent que no pot més i crida, etcètera.
L’únic llibre que m’han portat els reis me l’he autorregalat. He fet un calendari d’exàmens i entregues i l’he penjat amb celo a la paret per plorar davant d’ell. L’iphone del Rú ja és un telèfon. Les escales del metro tenen purpurina. Aviat ens acostumarem a multiplicar-ho tot per dos.
M’he tallat la pulsera brasilera de la sort. Forma part d’aquesta meva crisi estètica actual. La Júlia suca el pa amb fuet al cafè amb llet. Crec que ella no té crisi.
L’amagatall és gran. Jo crec que sí que hi cabem tots.
Suposo que és millor la solidesa de guardar fotos en un cedé, fer llistes d’objectius o preparar un claustre d’onze professors per demà a les onze. Millor que estar llegint l’Antologia de la poesia francesa en francès i no estar entenent res. Suposo.
Un dia vaig dir que viatjar era quedar-se. Potser per això no hi ha epilèpsia en la tornada. La boira mulla els llibres en altres idiomes i els passos en va buscant el rastre d’alguna cosa que ens commogui a tots alhora. Les llums donen voltes. Els noms dels carrers es graven al fons del crani, a les parets per dins. Vaig arribar abans d’ahir. Encara no hi sóc.
