Arribo i m’estiro sobre el llit desfet. No tinc ganes d’escriure cap post. A la Bianca li he escrit una nota de felicitació a l’agenda. Al Raül i al Marc no els he escrit una nota de no torneu mai més siusplau. Al final els bessons seran nen i nena. I ella respira. És l’únic que fa.
Intentar descriure-ho seria negar-ho. I això a partir d’avui ho aplico a tot. A tu a mi als quadre de més de dos metres.
Normalment no hi ha mar. A davant paret i prou. Normalment sona Milhaud. El meu pare fa per mi una col·lecció del diari. Guarda el vale, recull el llibre i me’l deixa sobre la taula de la cuina.
Segon intent: desitjar que passi la tarda. Que el sol la cremi amb violència. Ens menjarem les cendres entre plors, un cop a casa.
Vivir, querido, es más costoso
E. Dickinson
M’he quedat en blanc. Després me n’he anat a dormir. Dins el llit m’han vingut al cap paraules que demà no seré capaç de recordar. M’ha fet mandra allargar el braç per agafar el boli de dins el calaix de la tauleta i escriure-les damunt del kleenex mocat.
Mai he desitjat tant perdre’m pel camp i escoltar música en portuguès. No necessàriament una cosa a la vegada que l’altra. En dies insostenibles com aquest, en els que arribo a casa amb el cap a punt d’explotar, parlo amb els meus nebots zigots i els hi dic mentides com: no us en penedireu.
He vist a la botiga una samarreta del Marc Bolan. L’he agafat i m’he n’he anat al provador a fer-me una foto amb ella, recordant com dissabte em vaig adormir escoltant Hot Love i pensant en la teva infància glam. L’he deixat i he sortit. Mentre remenava roba xunga de fa tres temporades, m’han trucat amb un altre marrón de la feina, així que he tornat a casa. Ara bereno.
Esmorzaré amb una samarreta teva posada del revés mentre llegeixes el Bone. Passejarem per l’eixample aixecant els caps buscant cartells als balcons. Comprarem un cable per connectar el mac a la tele. Seurem a les butaques de vellut a sentir Elektra on la veïna del segon fa de Tercera Serventa.
y con tu corazón estás llorando otra vez
El dia que vam anar al Flore, vam flotar d’emoció d’estar envoltats de gent que no coneixíem però que sabíem que eren algú. Hi havia un Noam Chomsky viejuno amb una alumna, un editor i un pianista amb tres-cents cedés sobre la taula, una noia sola que escrivia, una ex-vedette, dobles de Hemingway. Nosaltres érem dos bloggers amb domini propi i un poeta consagrat. Ningú ens mirava.
