y con tu corazón estás llorando otra vez
El dia que vam anar al Flore, vam flotar d’emoció d’estar envoltats de gent que no coneixíem però que sabíem que eren algú. Hi havia un Noam Chomsky viejuno amb una alumna, un editor i un pianista amb tres-cents cedés sobre la taula, una noia sola que escrivia, una ex-vedette, dobles de Hemingway. Nosaltres érem dos bloggers amb domini propi i un poeta consagrat. Ningú ens mirava.
HAHAHAHAHA
Quin domini propi.
Domini en tots els sentits, pavo.
2 dies sense venir i m’he perdut… jo o alguna cosa que no trobo
;-¿?
Era gent decadent i anònima. Mitificadors, q sou uns mitificadors.
Jo només he demanat una autògraf en ma vida, a Chomsky després d’una xerrada al MIT. Quan va saber que era de Barcelona em va felicitar perquè acabàvem de reaccionar com a poble fotent fora a l’Aznar.
Sempre és bo que no et mirin.
A La Havana, hi havia turistes que es disfressaven de col·lonials.
Fotia calor. 40 i tants graus.
I ells vestits amb trajo de fil blanc.
Tot mànega llarga.
Al Floridita els turistes pagaven el Daikiri a 6 euros i turistes espanyols es fotografien amb l’estàtua de Hemingway, confonent-lo amb Castro.
Estic d’acord amb Rubèn.
A Paris a molts els agrada pensar que els altres pensen que ets algú.
I més asseguts al Flore…
Defak, Chomsky está enamorado de ti.
(foto) Perfils poètics…
Flore(tte)
ara començo a entendre alguna cosa!
sí que us miraven, però com dissimulant, dins dels miralls
Digues-li a Marc que em va agradar molt la seva “Mala vida”.
Vale li dic.
gràcies, òscar.
Una flor(e), Silvie.